Llibres socials

Fa dies que em balla pel cap una frase de Marx i no del Groucho, que era força ocurrent, ni del Harpo, que feia de mut, sinó del Karl. La frase diu: “La teoria del comunisme es pot reduir a una sola oració: abolir tota propietat privada.” I, ves per on, sembla que la idea de fons que reflecteix s'estigui imposant tot i que el bon Andreu Mas-Colell sigui microeconomista amb teories que giren sobre l'equilibri neowalrasià i el Xaxier Sala Martín ens enlluerni amb les seves americanes i les teories de Princeton.

Doncs això, resulta que algú ha pensat que la propietat privada és un càstig del cel i que d'entre totes les propietats privades la pitjor, la més maligna, la més inútil i la que cal desterrar primer és la biblioteca. I així, treballant en aquesta línia de rigor i concreció que caracteritza els nostres polítics han decidit primer socialitzar els llibres de text i després anar socialitzant els llibres de lectura.

Aquesta gran idea la justifiquen per la via de l'estalvi, és clar. Llegir quatre llibres per any a 8 euros per llibre suposa un estalvi de 32 euros per família i curs (les xifres poden variar segons sigui tapa dura, butxaca o enquadernació en pell de mamut, és clar). A canvi s'elimina el plaer d'estrenar, de veure com es desenganxen les pàgines, el plaer de flairar el perfum del paper (el que t'ha tocat a tu encara conserva l'olor del fox-terrier del Miquel que va decidir utilitzar-lo com a llit); el plaer de marcar-lo si ets d'aquells a qui agrada fer anotacions i, és clar, el plaer de crear-te la teva pròpia biblioteca, de conservar tots els llibres que t'han agradat (o no) al llarg de la vida i de poder recuperar-los quan et vingui de gust sense necessitat d'acudir a la nostàlgia (cara) de les llibreries de vell o a la comoditat (a termini improrrogable) de les biblioteques públiques.

I jo em pregunto, com és que aquesta societat nostra valora més el Leo Messi que el Jaume Cabré i aposta sempre més per l'esport que per la cultura? Com és que l'escola, en nom d'aquest mateix estalvi tan necessari, no aposta per socialitzar els equipaments esportius i així no cal comprar pantalons, samarreta, xandall, mitjons i bambes cada any. No es podia socialitzar l'equipament esportiu i que la canalla hereti els calçotets de jugar a futbol dels seus predecessors?

Ben mirat trobo que és més que justificable i em fa l'efecte que alguna cosa falla en aquesta política cultural i d'estalvi. L'altre dia vaig intentar posar-me la samarreta de quan feia primer de primària i no ho vaig aconseguir per més que m'hi vaig esforçar i, per contra, vaig tornar a llegir Joan Salvador Gavina, publicat el 1970 per Richard Bach, i va ser una experiència força gratificant.