Vampirisme fotogràfic

Quan era jovenet, Antoni Bernad (Barcelona, 1944) s'escapava de la trista realitat de la postguerra anant al cinema i observant les fantàstiques fotografies de revistes com ara Life i Vogue. Admirava sobretot fotògrafs com per exemple Cecil Beaton, Richard Avedon, Irving Penn i Diane Arbus, grans mestres de la fotografia no exempts de glamur. Quan gairebé per casualitat, i sense cap mena de preparació tècnica, Bernad va rebre el primer encàrrec professional als vint i pocs anys per a la revista Telva, que va consistir a fer totes les fotos per a una agenda del dissenyador Manuel Pertegaz, li va semblar que vivia un somni.

I, així, en poc temps, Bernad es va convertir en un prestigiós fotògraf de moda internacional, treballant per a les millors revistes del sector. Amb això es guanyava la vida, quan va arribar la Transició, i Bernad va sentir la necessitat d'anar més enllà i homenatjar les personalitats que havien fet o estaven fent alguna cosa pel país i sobretot per la cultura catalana. Va voler construir pel seu compte una mena de galeria fotogràfica dels grans homes i dones del país. Així va néixer el llibre Catalans, que es va publicar el 1984 i que es va esgotar molt ràpidament. “Volia oferir una imatge de nivell internacional a unes persones que durant dècades molt difícils havien treballat de manera gairebé anònima”, diu. El volum, ampliat amb retrats posteriors als anys vuitanta i fins a l'actualitat, acaba de ser reeditat per l'Ajuntament de Barcelona.

A l'hora de fer les fotografies, Bernad va decidir que es desplaçaria a les cases dels retratats per fotografiar-los al seu ambient. Acostumat a moure's en els ambients luxosos i sofisticats del món de la moda, sovint es trobava que les cases dels seus retratats no estaven gens en consonància amb l'altura intel·lectual del personatge. “La majoria d'ells vivien molt austerament i a més tenien una certa desconfiança a fer-se retrats... –recorda– Ho puc entendre. Els africans no estan exempts de raó quan creuen que les fotos els roben l'ànima.”

Antoni Bernad reconeix que fer retrats consisteix en una mena d'estira-i-arronsa entre fotògraf i model: “És un diàleg entre allò que t'ofereix el model i el que jo vull que em doni i que ell no intenta amagar-me. El fotògraf es converteix en un vampir. Això sí, els has de tractar molt bé. Jo sempre dic que tracto els retratats com si fossin models, i els models professionals com si fossin persones. Quan faig fotos busco la vida, el moviment i la llum.”

Bernad pot explicar gairebé una anècdota de cadascun dels retratats del llibre. A Mercè Rodoreda, la va fer estirar sobre un sofà de pell de vaca. “Li vaig dir que la tractaria com una actriu de Hollywood dels anys trenta, cosa que no li va fer gens de gràcia. Va quedar tan horroritzada que va escriure a Josep Maria Castellet (que era qui m'havia proporcionat el seu contacte) per dir-li que, sisplau, em demanés de llençar les fotos. Però quan l'escriptora les va veure, on sortia més somrient i radiant que mai, em va dir que eren les millors fotos que li havien fet a la vida. I fins i tot es van fer servir per a un segell d'Andorra!”