Crítica
cinema
Les runes de la crisi
Isaki Lacuesta és un cineasta a qui li ha agradat jugar, provar-ho tot i experimentar amb tots els registres. De tots els canvis apuntats en la seva filmografia, Murieron por encima de sus posibilidades és el més sorprenent. Trenca amb l'horitzó d'expectatives que s'havien creat els espectadors sobre allò que podria arribar a ser una pel·lícula de l'Isaki. Ho fa a partir d'un model d'humor negre, de tradició esperpèntica, que vol ser marcadament iconoclasta i que no estalvia cap sortida de to. Sembla com si volgués apuntar-se a allò que alguns han anomenat com a posthumor. Crea uns personatges límits i fa que la subtilesa hi sigui marcadament absent. Davant d'un banquer, un polític i un empresari, la Banda dels Panda protagonista els demana què volen que els retallin: un dit, una orella, un ull, etc. En alguns moments pot semblar que la metàfora juga a l'obvietat i en altres que hi ha un clar desig iconoclasta de qüestionar-ho tot. Sembla com si el món fos un gran paisatge en runes en què han caigut tots els valors morals i on la crisi no només ha escombrat l'economia, sinó també la dignitat humana.
El segon element que desconcerta és el desig de jugar amb tot tipus de gèneres. En determinats moments ens trobem davant d'una pel·lícula que podria partir d'un guió de Rafael Azcona, en altres amb un spaghetti western paròdic, en altres davant d'una pel·lícula gore que desemboca en una versió de Scary movie i en altres en un conte surrealista estrany que vol viure de l'herència de La torre de los siete jorobados, d'Edgar Neville. Aparentment tot s'hi val, perquè Murieron por encima de sus posibilidades és un còctel de moltes coses. Un còctel desigual en què el cineasta assumeix còmodament la seva condició de funambulista, sense caure mai, ni al buit, ni a la xarxa.
Si pensem que Murieron por encima de sus posibilidades va rodar-se en règim de cooperativa i que té un dels càstings més espectaculars del cinema espanyol dels darrers anys, l'aventura és apassionant. És com si es demanés als actors que agafessin un compromís de participació en una pel·lícula que parla d'un vaixell que s'enfonsa –Espanya– en un moment de crisi, transformació i caiguda de valors. Ells són les icones del cinema d'una època i la seva presència té alguna cosa de gran farsa on tot s'acaba derruint. Fins i tot s'ensorra tota una certa idea de cinema que havia dominat durant uns anys.