“El missatge d'una cançó està en el so”

Quatre anys després de la seva última entrega, Ramon Faura publica el seu sisè disc com a Le Petit Ramon. Ho fa amb banda (Waldorf Astoria) i discogràfica (Le Chien Malade, segell amb el qual vol editar discos d'altres músics) d'estrena i la voluntat de manifestar totes les seves obsessions –blues, rock & roll, psicodèlia, garage, folk, punk– mitjançant dinou cançons repartides en dos CD. A Faura, aquests quatre anys, a més de per acabar una tesi doctoral sobre Versalles, li han servit per retornar amb més urgència i ganes de fer-se sentir. “El meu pare és psiquiatre i tinc certa prevenció a explicar allò que faig en clau de salut psicològica, però tot i que aleshores no m'ho vaig plantejar així, ara veig que aturar-me una temporada i replantejar-me certes coses era per a mi molt necessari.”

El disc s'anomena Senyores senyores senyores, en record a aquelles girls, girls, girls d'Elvis Presley. O eren les de Mötley Crüe? “Les d'Elvis!”, diu Le Petit Ramon. “Tot i que no faig pas fàstics a les de Mötley Crüe, ja que de petit vaig formar part del club de heavies del Popular 1. Al cap, però, hi tenia les noies de l'Elvis, ja que la meva mare tenia un single de vinil a casa. Veure, de petit, un paio amb guitarres i ballarines hawaianes era una imatge fantàstica.” Amb una instrumentació més pròpia del rock & roll que la que emprava en els tres discos que va publicar amb Bankrobber, Faura reivindica a Senyores senyores senyores el veritable fons que tenien, fa dècades, aquelles cançons aparentment inofensives que parlaven de girls. “Els bluesmen, això, sempre ho van fer amb molta gràcia. Bob Dylan ja deia que hi havia fórmules molt més eficaces de protestar que el pamflet. I els funkies, que semblava que no parlaven de res, llançaven autèntiques proclames a favor dels Black Panthers. Les relacions de parella sempre han estat molt útils per explicar tota mena de coses, ho veiem cada dos per tres amb el procés [sobiranista]! No volia la perdre la mala bava, perquè em ve de família, però volia que les lletres tinguessin una primera capa divertida o directament eròtica.”

Ramon encaixa amb esportivitat que siguin les lletres el que més es subratlla d'ell, tot i que es mostra convençut que el veritable missatge d'una cançó està més en el so que no pas en el text. “El text és com l'argument d'un quadre”, esgrimeix Faura, professor –també– a l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili. “Las meninas de Velázquez no són importants perquè allò siguin les meninas, sinó per com està fet el quadre. On de veritat expliques com veus el món és en com sones. En Le Petit Ramon la música sempre ha tingut molta més importància de la que la gent pensa, i en aquest disc molt més del que és habitual.”

Per aconseguir-ho, Faura ha tingut, en funcions de coproductor, un aliat de solvència contrastada: Joan Pons (El Petit de Cal Eril), als estudis del qual a Guissona s'ha enregistrat el disc. “I les sargantanes al sol [el primer disc de l'Eril] em va encantar, i amb Vol i dol [el segon] vaig quedar directament al·lucinat. És un disc que l'escoltes al matí, quan tot just t'acabes de despertar i no t'has pres el cafè, i et penses que és Neil Young! En Joan és una bèstia parda de l'orella i, a l'hora de treballar les veus, m'ha ajudat moltíssim. Aquest és el disc on canto millor.” Mazoni, Sanjosex, Yacine Belahcene, Martí Sales i Roger Mas (“el Johnny Cash català!”, segons el defineix Faura) són altres col·laboradors d'un disc que vol ser una celebració de la música dels anys 50 i 60. “Tinc una edat i, naturalment, m'agraden coses que potser no es nota que m'agraden, com Vinicius de Moraes, Kraftwerk o Peret, de la mateixa manera que de petit no menjava pebrots verds i ara em tornen boig. Tots, però, tenim un punt de partida, una casella inicial que t'acompanya per sempre, i la meva és la música dels anys 60, que en mi va néixer quan tenia 15 anys, vaig decidir que era mod i vaig anar a un concert dels Brighton 64. Sovint es parla de ‘música d'arrels' i jo sempre dic que en faig, però que les meves arrels són els Rolling Stones o els dies que, amb els amics, ballava You really got me al menjador de casa. Fins l'any 1968 la música era transgressora fins i tot quan ocupava el número 1 en les llistes de vendes. L'ofensiva neoliberal salvatge que avui estem patint, però, va començar a ocupar-se a partir d'aleshores de coses vinculades amb la joventut, com ara la música, i quan la indústria es fica pel mig, tot se'n va a la merda. I si el meu avi, tot encorbatat, anava a comprar discos i li venien els Beatles, ara un senyor com ell sortirà amb el de la Shakira o el Bisbal.”