Universos esmicolats

Ushuaia és a la frontera, allà on la humanitat voreja amb la naturalesa i allà on comença “el vast territori inexplorat”, tal com ens diu un personatge que és, també, el narrador i, encara, suposadament, l'escriptor Joan Benesiu. A Gegants de gel ens va narrant les històries que sent explicar als altres protagonistes d'aquest llibre. Els trobem asseguts a la taula del fons del Katowice, un bar que regenta una dona polonesa que es diu Dominika. Fa anys que viu a Ushuaia. Encara que ni ella ni Cristina, la seva filla, no estiguin durant tot el vespre assegudes en aquella taula amb els altres, Dominika també explicarà una de les històries que recull el narrador. Com la de Nemesio Coro, que és mexicà, i com la del xilè que diu que es diu Martín Medina i, fins i tot, com la de l'anglès Peter Borum, el relat de Dominika és un relat personal que s'encavalca damunt moments històrics més ben o més mal coneguts del segle XX i en episodis viscuts per algú de la seva nissaga.

La del mexicà passa per la plaça de les Tres Cultures i pels càrtels de la droga, entre altres. La del personatge que diu que es diu Martín Medina, pel Xile de Pinochet i pel Perú del Sendero Luminoso. La de Peter Borum, per la guerra de les Malvines. La de Dominika Malczewska, per la història de Janeck Malczewski, que va ser el seu pare, i que va lluitar i va perdre i va viure i sobreviure a l'esmicolament de Polònia entre Rússia i Alemanya, durant l'última guerra mundial.

Si cada novel·la és com un país, Gegants de gel limita amb molts altres llocs. En el pròleg, Manuel Baixauli explica que Intercanvi, debut de Benesiu, “tenia un excés de greix, li calia tisora i depuració”. Gegants de gel, però, és una bona novel·la. Limita no només amb les fronteres un xic vagues de la vida de cadascun dels personatges, d'alguns dels seus avantpassats i d'alguns fets històrics del segle XX, sinó també amb moltes lectures.

Ja he escrit que el personatge-narrador-escriptor s'acosta a Benesiu. Com ell, prové d'Alacant, com ell s'interessa per la filosofia i com ell poua d'uns directors de cinema i d'uns escriptors concrets. Així el narrador inicia bastants capítols amb citacions d'Ernst Jünger o de Witold Gombrowicz, es deixa endur per escenes d'algunes pel·lícules com Els 400 cops de Truffaut i Vermell, de Kieslowski. També s'interessa per Andrei Tarskovski que, potser no tan casualment, trobàvem a La cinquena planta de Baixauli.

No costa gens de veure que també formalment Gegants de gel s'acosta als llibres de Baixauli, però em sembla que no m'equivoco si escric que l'un i l'altre s'han amarat prèviament dels “universos esmicolats” de Sebald.

Possiblement, Gegants de gel milloraria amb alguna tisorada. Per al meu gust falta una mica de greix a El turista misantrop, el relat amb què s'inicia el llibre. Per inversemblant o per poc greixada, jo hauria fet anar les tisores a la referència que fa un taxista al temps que la Terra de Foc era coneguda com l'Illa de Xàtiva. Però, sobretot, m'ha fet l'efecte que en algun moment Benesiu ha fet que els seus personatges expliquessin alguns episodis de les seves vides perquè volia encabir en aquesta novel·la algunes cites d'alguns autors.

Acabo escrivint que és obvi que la vida de Gombrowicz, un polonès resident durant anys a l'Argentina, és clau. Encara és més obvi que Polònia és clau. Molt més que Alacant. També un territori d'una frontera que no existeix ni en aquesta novel·la, ni en molts dels mapes. Quasi tant esvaït per a alguns com l'Illa de Xàtiva.