Ximple de tan simple

Daniel Guzmán, actor sobretot televisiu, va fer un cameo a Barrio. A cambio de nada, el seu primer llargmetratge com a director, podria fer pensar en aquest film de Fernando León sobre uns adolescents d'una barriada madrilenya. Com potser també en El bola, tot i que sense l'ètica pedagògica d'Achero Mañas, i altres films espanyols que, en el tombant de segle, van practicar una mena de realisme tímid, com ho va definir Àngel Quintana: cinema social, però conformista formalment i sense radicalitat política. Guzmán, però, ni sembla tenir consciència social: el seu adolescent, un espavilat sempre a punt de delinquir en estat de felicitat, no sembla inscrit en cap context, en cap realitat de la qual se'n vulgui parlar. La relació conflictiva dels pares sembla ser l'explicació del seu capteniment. Podria considerar-se, però, una coartada de l'adolescent tenint present un judici en què potser fa una representació? Potser sí. Però la narració, sense punt de vista moral, social i polític, no ho fa més complex: no per arribar a explicar-ho tot, sinó precisament per apuntar la dificultat de fer-ho. De tan simple, el film és ximple.

A cambio de nada no pren distància respecte del seu protagonista i sembla voler enganxar fent-lo simpàtic per fer-se simpàtica ella mateixa. Això pot resultar irritant si no se li troba la gràcia ni a l'adolescent ni als seus amics. Tots tres parlen de les dones d'una manera vergonyosa. Finalment, però, el més irritant d'aquest film és que està mal escrit, amb un guió sense cap mena d'autoexigència, mal filmat i mal interpretat. Tot plegat va ser premiat a Màlaga, el festival del cinema espanyol.