Sempre serem uns altres

Una de les característiques que més m'impressionen de Xarim Aresté és que sap fer sortir la força interior. Commou. Crec que és el que l'ha fet destacar en les diferents formacions amb què ha interpretat. Aresté no actua sinó que es mostra tal com és i aquesta és la fórmula que el fa connectar amb el públic. Mentre que hi ha músics que sobreactuen, interactuen o, directament, enganyen els seguidors, Aresté es mostra pur i directe, tal com és. Per aquest motiu és interessant també la seva poesia, que ens arriba a través de la magnífica col·lecció que promou en català la revista Ruta 66. El poemari Catacumba umbilical és un conjunt d'impressions, sovint sensorials, sobre la realitat, sobre algunes pautes ideològiques de compromís, des del primer poema, que connecta amb el títol: “Som catacumbes umbilicals. / I conservem frescos els ossos de la humanitat sencera, / ben dins nostre, / com si ens pertanyessin. / I és que poc més tenim, a part d'això / i d'un melic lligat al tronc d'un gran arbre.” Aquesta declaració d'intencions de projecte col·lectiu té a veure, també, amb la seva manera de fer partícips els que l'escolten o llegeixen.

Ho pot mostrar mitjançant un aforisme (“L'instint es va convertint en matemàtiques amb el temps. No confiar en ell és la cosa més irracional”) o en sinuoses derives pel passat, per la música i la poesia –germanes bessones– i per mateixa geografia, on podem passar d'un grup de festa major a una jota de Flix, el seu poble natal, que, com sabem els que l'hem visitat, no és una zona sentimentalment neutra. M'agrada singularment quan el poema es torna reflexiu i moral, on l'artista trasllueix la seva bondat (“Sempre serem uns altres, no és així? / En aquesta mateixa taula”) o es mostra civilitzadament crític (“Em pregunto si són feliços els podrits / de ment malvada i cor esgotat?”).

Aresté no ha compilat només poemes dispersos rescatats de la llibreta sinó que té coses a dir i no està per sota de les millors veus joves del nostre panorama poètic. Hi ha poemes prescindibles, però el conjunt és ben recomanable, també pel diàleg que manté amb el dibuixant Joan Garau, amb unes il·lustracions en color que simulen el collage. Tot plegat fa que el volum sigui una petita joia per no perdre per la biblioteca, un petit cofre o artefacte. M'ha impactat, m'ha sorprès i ara el recomano tant com els seus projectes. I si el rock us interessa un borrall, obriu-li també les portes perquè té coses a dir, sap dir-les i les diu amb veu pròpia.