Feliços els que no saben (prou) que són infeliços

Tal com funciona el món editorial en els nostres dies, acostuma a ésser aconsellable rebre amb una certa prevenció les obres literàries publicades pòstumament. Per fortuna, quan és Quaderns Crema qui ha decidit editar un d'aquests llibres podem alliberar-nos de qualsevol temor d'aquesta mena i estar ben segurs que ha estat el vessant estrictament literari el que ha prevalgut.

Tant és així que puc afirmar que, per a qui no hagi tingut encara el plaer de llegir cap obra seva, aquesta novel·la, traduïda esplèndidament per Joan Fontcuberta, suposa una bona oportunitat per endinsar-se en l'apassionant món artístic de Stefan Zweig. Aquest món pregon i magistral que ens permet “començar a intuir per primera vegada de quina matèria misteriosament delicada i dúctil és feta la nostra ànima”.

Perquè, per damunt de tot, l'escriptor vienès és un dels majors exploradors de l'ànima humana –“conec tots els racons de la teva ànima”–, dels mecanismes interiors, sovint inconscients, que ens duen a actuar com actuem. Amb la seva hàbil mà de cirurgià de l'esperit, ens revela, a través de l'atribolada existència de la Christine, una noia de vint-i-vuit anys que sembla que n'hagi malviscut una seixantena, la malaltia moral de tot un segle, el XX, que, després d'haver-se aventurat massa temps passejant a peu coix pel fil de l'abisme –“després del daltabaix de la guerra i el caos posterior”–, iniciava la seva indeturable caiguda precipici avall.

Res més adient, doncs, per reflectir la decadència d'occident, que narrar, en dues parts diàfanament diferenciades, la ràpida ascensió i encara més fulminant davallada d'una humil –i humiliada– jove reclosa des de fa temps en un esquifida –“un tros d'espai […] a penes suficient per a viure, més aviat per a acostumar-se a l'estretor encara més gran del taüt”– i inamovible oficina de correus, que assaborirà, efímerament, l'èxtasi de les alçades i el nèctar de la felicitat, que experimentarà el delit de “l'embriaguesa de la metamorfosi en una persona”, passant, d'un dia per l'altre, de la misèria més angoixant a la més vanitosa exhibició de la riquesa.

En la primera part, seguint les pautes dels contes infantils protagonitzats per criatures desgraciades finalment recompensades –La Ventafocs, L'aneguet lleig...–, una tieta emprarà les arts màgiques dels diners –“són poderosos quan hi són i encara més poderosos quan no hi són”– per transformar-la en una altra persona –“s'ha convençut de ser una altra, aquella altra”–, hostatjada en un Paradís Terrenal només a l'abast de les minories més privilegiades –“ha de treballar […] un terç de l'any per aplegar una suma tan considerable, […] i aquí li plou a les mans en deu minuts i sense esforç. […] ¿És just?”

En la segona, el rellotge tocarà les campanes abans de les dotze de la nit i, sense ni tan sols haver tingut l'ocasió de mossegar la fruita prohibida que la temptava i havia tingut tan deliciosament a l'abast, serà sobtadament i brutalment expulsada de l'Edèn –“Em despatxen com un paquet postal, ràpid, ràpid, exprés, m'engeguen”–, amb l'agreujant d'ésser-ho sola, sense cap Adam que l'acompanyi.

I és a partir d'aquest instant que el, fals, conte de princeses esdevé tragèdia; el somni, malson. Apareixerà –més aviat, reapareixerà el vertader rostre de l'existència, la seva cara més fosca i desesperada, desesperançada, sense raó, guia ni sentit; passarà de l'embriaguesa de la metamorfosi a l'emmetzinament de la futilitat, la papallona esdevindrà de nou, i per sempre més, eruga. I descobrirem, meravellats, que el creador de Novel·la d'escacs era molt més a prop de Franz Kafka, Jean-Paul Sartre o Albert Camus que no ens imaginàvem.