novel·la
Xavier Cortadellas
Quan ets lluny de casa
Tinc entès que l'any passat va ser la segona vegada que el barceloní Antoni Carrasco es va presentar al premi de novel·la curta Just M. Casero. El va guanyar. Per unanimitat del jurat. Entre el primer i el segon cop, hi ha uns quants anys de diferència. Carrasco ha aprofitat aquests anys per reelaborar Ocells, la primera de les tres narracions de què es compon La segona lluna, i per completar-la amb dues narracions més: Cavalls i Camells. Totes tres tenen el fil conductor de la malaltia, l'ombra segura però incerta i inquietant de la mort. Trasbalsadora. Una novel·la en potència que pren el títol d'una frase d'un relat de Lorrie Moore que no he llegit i que a mi m'ha fet pensar en Tereseta-que-baixava-les-escales, de Salvador Espriu. És per això que em serveixo de les mateixes paraules que va utilitzar Llorenç Vilallonga en parlar d'aquell relat. La tècnica és la mateixa. No tot és tan modern o tan cinematogràfic com pot semblar a un primer cop d'ull. La història d'una vida, en el cas d'Espriu; d'una part d'una vida, però la més important, a La segona lluna. Tots dos expliquen només alguns moments, com finestres enmig d'un túnel. Espriu, naturalment, és molt més descarnat, no sembla que hi sobri ni una paraula a Tereseta. Tot Tereseta és un diàleg; la veu narradora dels tres relats de Carrasco, en canvi, és en primera persona. No sabrem el nom del narrador, de la mateixa manera que ell no ens narra tampoc el moment de la mort de cap personatge. És curiós, no obstant, que la mort sigui encara més present a La segona lluna, que no en Espriu. A Ocells, coneixem Tacho en un hospital. A Cavalls, sabrem que ja fa temps que és mort. A Camells, que el narrador pensa cada any en ell, quan fa broma amb Bea la nit de Reis i mengen el tros de torró que han deixat al plat i beuen l'aigua del got dels camells perquè al capdavall, “els reis són els pares”. Entremig, la casa que ha anat fent el narrador. I que s'ha anat desfent amb el temps. Efímera com la vida.
Personatge compartit
No deu ser casual que Tacho, l'únic pare que coneixem a La segona lluna descomptant un personatge molt secundari de Cavalls, sigui també l'únic personatge de tots que sabem amb seguretat que mor. Dels altres, el que sabem més segur és que no són a casa. Júlia, la nena que protagonitza Camells juntament amb el narrador, és en un càmping a Andalusia, a tocar el Rocío. Roser Pautas, la mare del narrador i protagonista també amb ell de Camells, és en un hospital com Tacho. També és lluny de casa Sara, una infermera cubana.
Antoni Carrasco ha cohesionat els tres relats amb tot de coincidències: els dels animals, que té poca força a Camells; el del record que és tan selectiu com ho són tots els relats narrats des del punt de vista d'un personatge. Més que tants detalls sobre la religió o el Rocío, al lector li hauria convingut més saber què ha passat entre el narrador i Bea a Cavalls. Però La segona lluna és un bon llibre. Val la pena llegir-lo. No hi trobarem efectismes, tal com va dir Vicenç Pagès, encara que sí un xic de narració excessiva a Cavalls, un excés que alenteix un xic forçadament el desenllaç i que intueixo que té més a veure amb el passat personal de Carrasco que no amb el relat.
Allunya un xic massa Cavalls del millor Raymond Carver. Més contingut. Dels tres relats, el més rodó és el primer. Hi ajuda el fet que tots els personatges viuen un eclipsi. No passa això mateix a Cavalls. Tampoc no és tan eficaç com l'eclipsi la cavalcada de Reis a Camells perquè, diferentment de Tacho, Roser Pautas no pot decidir si vol anar-hi. El lector anirà descobrint que el narrador ens parla d'ell mateix i que, com la majoria de personatges en el moment que sembla que la mort ha decidit triar-los, ell tampoc no és ben bé a casa. Al capdavall, però és de la casa que ha anat fent del que ens ha estat parlant en els tres relats mentre ens parlava també dels altres.