Tóibín davant Bishop

Al cap dels anys els lectors empedreïts van inventant i establint categories per tal de posar ordre a les seves dèries. Hi ha els autors i les obres que hem estimat però hem deixat enrere. Hi ha els autors i les obres que hem estimat i no ens veiem amb cor d'abandonar i els guardem un lloc de privilegi al nostre món sentimental més íntim. Hi ha els que vam descobrir fa temps i ens continuen acompanyant i formen part de la nostra biblioteca ideal permanent. Hi ha aquells amb qui no vam connectar-hi al principi i amb el pas del temps hi hem insistit per adonar-nos que era qüestió d'esperar el moment adequat perquè féssim l'acostament definitiu. Hi ha els autors i les obres que se'ns van revelant sobre el camí en forma de novetats literàries puntuals. Hi ha els autors i les obres que ens agradaria que ens agradessin però no acabem de lligar caps.

En aquesta darrera categoria he d'incloure l'obra del narrador, assagista, dramaturg, periodista i crític irlandès Colm Tóibín. He llegit molts llibres seus i no n'hi ha cap que m'hagi complagut del tot. El trobo sobreavaluat, però sí que m'agrada la seva figura pública. Acabo de llegir la seva última obra, On Elizabeth Bishop, un assaig, entre personal i crític, sobre la vida i la carrera de la gran poeta nord-americana. El llibre s'ha publicat en una col·lecció preciosa, Writers on writers, de Princeton University Press, inaugurada el 2009. Han sortit cinc volums: Notes on Sontag (2009), de l'assagista Phillip Lopate; On Whitman (2010), del poeta C. K. Williams; What W. H. Auden can do for you (2013), del novel·lista Alexander McCall Smith; On Conan Doyle (2014), del crític Michael Dirda; i ara el llibre de Tóibín encarant-se amb l'esplèndida senyora Bishop.

El concepte de la col·lecció, que un autor actual escrigui sobre un predecessor, és una molt bona idea. Però, ara per ara, els diferents volums han estat més aviat decebedors. Aquesta és l'explicació de la irregularitat en l'aparició dels diferents números de la col·lecció. Als directors de Writers on writers els ha costat trobar originals dignes entre els maridatges possibles d'autors. De moment, com dic, els resultats són poc engrescadors. El millor llibre de la sèrie és, sens dubte, el de Lopate sobre Susan Sontag. Lopate com a assagista s'aproxima al nivell de Sontag i no tracta el públic amb displicència. Els altres volums no arriben al nivell exigit o esperat, i la majoria fallen pel mateix cantó: el comentarista no té l'excel·lència artística de l'autor que ens vol explicar i/o no confia gens en la intel·ligència natural dels lectors. Per altra banda, les parelles són una mica dubtoses. Per què no van buscar el gran lector modern de Whitman, Philip Levine? Per què no van buscar les grans poetes com Sharon Olds, Jorie Graham o Louise Glück per tractar la Bishop? Per què no van buscar els més grans coneixedors d'Auden, Edward Mendelsohn o John Fuller, per revisitar el poeta anglès? Poca confiança en el públic lector, la qual cosa és, al capdavall, un insult.

El llibre de Tóibín sobre Bishop és simpàtic i llegidor, però la poeta, el seu món i la seva obra donen per molt, molt més. La major part del text és una galeria de cites de Bishop i un reciclat a la baixa de la bibliografia estàndard, tot salpebrat amb quatre anècdotes personals de l'autor que són ben poca cosa al costat del dramatisme de la vida i l'obra de la poeta. Cal esforçar-se davant dels clàssics moderns i no cal subestimar mai el públic lector.