vols fer un cafè?
El magatzem dels Tres Reis
no s'han d'entendre en termes de rendibilitat
Abans d'Anglès, a Bonmatí, hi ha el centre mundial de llaunologia, un dels magatzems dels Reis, del Tió i, fins i tot, creieu-me, de sant Nicolau. A les guies, a internet i als mapes, apareix com a Protocol SL, un nom massa prosaic i formal per a una empresa d'andròmines nostàlgiques i de joguets per a nens més grans de 14 anys. Fa joguets de tota la vida, dels que hauries volgut tenir i no et van poder comprar. O aquell que vas aixafar a cops de martell en un rampell de geni. O potser te'l van robar. O aquell que la mare va decidir donar al parracaire perquè ja et veia massa gran per jugar-hi.
La colònia Bonmatí
Bonmatí té una etimologia fàcil i deu ser per això que la gent sol passar-hi de llarg. Hi havia una casa i una família que s'ho deien de Bonmatí. I diria que la seva història, tret que no vulguem recular massa, és de tan bon explicar que permet entendre l'evolució de l'economia del país. Bonmatí és essencialment una colònia industrial.
Va ser fundada durant el segle XIX per l'emprenedor Manuel Bonmatí de Cendra (1853-1914) on hi havia un molí fariner mogut per la força de tota l'aigua del Ter quan Barcelona no la xuclava i l'indret pertanyia a Amer. El 22 de febrer del 1983, Sant Julià del Llor i Bonmatí va esdevenir municipi independent.
Després de l'històric Bonmatí, el 1921, H. de V. Casacuberta SA hi va instal·lar la seva fàbrica de filatures i teixidoria de cotó. El 1948 va canviar de mans i de nom: Tèxtil Armengol. La crisi de final dels setanta i principis dels vuitanta del segle XX la va castigar i el 1981 la van acabar tancant.
Qui ho havia de dir, eh?, d'una empresa que havia tingut 500 treballadors!
La ràpida arribada de dues empreses va alleujar el disgust d'un poble atalaiat per l'imponent casal modernista de l'amo fundador, tan atractiu com els monuments dels senyors feudals. I, a sota, s'estén l'antiga colònia industrial d'ordenada estètica quartellera, “o povera, o ultramoderna”, com observa Xavi Masgrau, reflexiu i savi arquitecte.
En una de les naus, la Levi's hi va instal·lar una planta. En una altra, s'hi va instal·lar Volumen Internacional SA, fabricant de veles, figures inflables, globus aerostàtics, i inflables i dirigibles de grans dimensions, com ara el Cobi dels Jocs Olímpics del 1992. Us imagineu la potència econòmica d'aquella colònia? A l'estiu anàvem a fer el toc a sota d'unes veles fetes a Bonmatí vestits amb texans fets a la nau del costat.
La fabricant de figures inflables gegants va fer suspensió de pagaments el 2001 i la multinacional tampoc no va aguantar la pandèmia de les deslocalitzacions. El 2004 va tancar i va deixar molts treballadors sense feina a les portes de l'actual crisi econòmica.
Ara podria engegar un discurs demagògic sobre economia social i crisi, trivial i utòpic. Però no sóc alliberat sindical.
L'Orchestra Fireluche
Protocol és de Fermí Tarrés, fill dels fabricants d'agulles d'estendre roba d'Anglès, que ara continua el seu germà petit. És un empresari i enginyer enginyós, un personatge divertit i vital, amb ocurrències genials i festiu. Fermí Tarrés és barrinador de l'acurat àlbum Tants caps, tants joguets, el cinquè disc de l'Orchestra Fireluche. Una obra global, meravellosa, captivadora. Hi va embolicar molta gent: músics, escriptors, dissenyadors..., i l'artista i boletaire Quim Corominas, que va convertir la portada en pop-up, un giny mòbil de paper, brutal.
També és el dissenyador (o creador) del Caganer-Voltereta, el caganer de corda mecànica que gira i sempre cau ben ajupit. Quan el vaig descobrir, vaig pensar: “Que llestos que són els xinesos!” I vaig posar en dubte que algú d'aquí hagués pogut pensar aquella cosa tan genial. El Caganer-Voltereta és un objecte que m'agrada regalar.
De ‘Patufet' a ‘Banderita'
Pertanyen a la família Protocol un catàleg de 800 joguets de llauna, una cinquantena de caminadors de plàstic a corda, 120 caixes musicals de maneta i 50 cotxes vintage, tot i que diria que tot té aquell caire retrospectiu, de record, d'aquell temps o com coi n'hi vulgueu dir. De fabricants i distribuïdors d'aquestes caixes de música, n'hi ha quatre a tot el món: dos d'alemanys, un de francès i en Fermí. Al·lucino que li treguin dels dits el so quico de la pel·lícula nyonya Amelie. El repertori de musiquetes és més aviat curiós: Paraules d'amor, Patufet, Al vent, L'estaca, els himnes del Barça i de l'Atlético de Madrid, Tengo una muñeca i Banderita, tú eres roja.
Protocol, constituïda el 1991, no neix pas perquè en Fermí fos un freaky dels joguets de llauna. Tanmateix, cal dir que a casa seva tenen ànima de col·leccionista. El seu pare guardava cotxes i motos velles i a la fàbrica hi té un Citroën 5 CV Torpedo del 1925, que treu a passejar sense falta un cop al mes.
La inspiració li va arribar arran del viatge de fi de curs a l'Índia, un cop acabada la carrera, el 1981. En va fer més, a partir del 1983. Es va enamorar dels joguets de llauna. Va començar a viatjar per tot el món on hi ha indicis de trobar fàbriques de joguets de llauna.
N'ha vist tancar moltes, sobretot a Europa, i avui el 60% de la producció mundial és xinesa. Fabricar aquí és difícil, perquè el preu de la mà d'obra els faria molt inaccessibles.
Al llarg de la seva vida empresarial, ha comprat tant de material que en té molt de gran reserva, vintage, amb algunes caixes apilonades de tants anys que encara no n'ha pogut inventariar el contingut. Això fa que siguin col·leccions úniques, singulars i exclusives arreu del món. Les capses són captivadores, com els joguets. Tant que tens molta cura per desembalar la joguina.
I pensar que, del 80% del material que té, només en ven una peça per col·lecció cada mes o cada any... Sort que té un magatzem infinit! Optimitzar el magatzem? Buidar-lo? Posar a la venda aquestes joies per internet?
Els joguets de Fermí Tarrés són emocions i records, i no s'han d'entendre en termes de rendibilitat econòmica. Per això, prefereix servir-les amb comptagotes que desembarassar-se'n de cop.
“Quan la gent troba el que jo tinc, plora.”