Els perdedors també guanyen

Marc Sendra no és Ferran Torrent, però s'hi acosta. Periodista freelance, ja no forma part de la redacció d'El Matí després de trenta anys, només hi publica reportatges de tant en tant. A canvi, els del diari li paguen un sou a l'alçada de la misèria del periodisme d'avui i li permeten que, tant en el que fa com en el que escriu o diu, vagi més aviat pel seu compte. Fins que descobreixen, primer, la manera com treballa, i, més tard, el que investiga. En el primer cas, l'amenacen de despatxar-lo si continua així. O no. Perquè una cosa és el que es diu i una altra el que es vol. Tot plegat, doncs, a mitja novel·la sembla que potser és una estratègia per enganyar els que manen al diari, els polítics de dalt de tot o els que hi ha encara més amunt, els poders econòmics. Més endavant, quan saben què està investigant, és diferent.

Periodista en un mitjà i en una ciutat on quasi ningú no investiga, com Torrent, Marc Sendra és de comarques, si bé d'un poble molt proper a València, un lloc on té encara els amics amics. Els de debò. Com ell, sembla que estiguin de tornada de tot. Tots ells estan interessats per la literatura. Desenganyat, però no vençut, a Marc Sendra el fot encara la corrupció generalitzada del tros de país on li ha tocat néixer, una València on pràcticament fa deu mesos que no plou, cada cop més africana, per dir-ho a la seva manera. A Catalunya, avui, hi ha un consens general a voler veure València com un paradigma de ciutat corrupta. I a Madrid, també. Cap geperut no es vol veure el gep, com deia tan sovint el meu pare. Ferran Torrent ho sap. Tracta temes, doncs, una mica com si jugués amb l'equip local un partit a casa. En el fons, cap sorpresa. Com sempre, perdran els nostres, però Marc Sendra fa el que tots nosaltres voldríem que fessin.

Hi ha un moment a Un dinar un dia qualsevol –un títol que em sembla francament dolent– que Marc camina per l'avinguda de Blasco Ibáñez amb Magda, la seva parella. Fa una referència a la “suposada negociació” que manté per vendre una casa que va heretar. Magda, naturalment, no sap que aquesta negociació és inventada. I, de seguida, després d'haver-ne parlat, com que Marc és també el narrador, es diu a ell mateix: “Jo també hauria de repensar-me fins a quin punt puc allargar aquesta ficció.” Coincideix bastant amb el que he pensat més d'un cop, mentre llegia les quasi tres-centes planes d'aquesta novel·la. Hi ha la sequera, la crisi del València CF, la venda fraudulenta d'un solar de Mestalla, i, encara, un cadàver “sencer” d'un magribí que apareix en un abocador amb tota una trama de prostitució i amb una possible inversió al darrere. De les que fan història. Un diari publica un breu sobre aquell cadàver. No torna a parlar-ne més. Sembla que el breu hagi passat per alt a tothom, tret d'un personatge anomenat no gens casualment el Llarg. Per sort, Marc Sendra el coneix i, per sort també, el Llarg depèn bastant del pare Rafel perquè les activitats de caràcter social d'aquest capellà li serveixen de coartada. Per descomptat, el pare Rafel ajudarà Marc. Han arribat fins aquí? Podria allargar-ho molt més. Veurien com tot va lligant. Fa tot l'efecte, però, que Ferran Torrent escriu les escenes amb el mateix estil que un boxador que confia a guanyar un combat cop de puny a cop de puny. Utilitza quasi fins a l'avorriment els mateixos recursos literaris, tot són fets, acció i personatges que van apareixent cada cop que ho necessita, no para de picar l'ullet al lector a còpia de referir-se a temes de l'actualitat valenciana més desgraciada, començant pel Bancam, retrata l'Horta de València com només ho sap fer ell, entre l'Albufera que encara sobreviu i la urbanització inacabada. Això sí: treballa molt bé la trama. Em quedo amb un parell d'escenes on conversa i dina en una alqueria amb els amics més de debò, els irreductibles. Hi ha el sarcàstic de Robert Baixauli, el Colorao, que ja no fa res, els nihilistes amb causa dels germans Torres, un dels quals, Ferran, ha escrit Bulevard dels àngels i té una conversa amb Baixauli sobre com hauria de ser una novel·la molt semblant a aquesta. No diré que el resultat no sigui un llibre que és llegidor. Ho és i, encara que cansi una mica tant d'escepticisme i tant de cansament, Un dinar un dia qualsevol és una novel·la divertida, de gènere, ben ambientada. És fàcil que tots simpatitzem amb un paio com Marc Sendra. Escèptic, desenganyat, pobre, una mica lliure i bastant íntegre encara que no sabríem explicar gaire bé per què. Potser perquè amb els anys tots acabem essent una mica les nostres ombres.