de literatura
DAVID CASTILLO
Justícia poètica per a un dels més grans
No cal dir que una de les virtuts del nostre poble és la memòria. No cal dir que n'estem orgullosos. Però quina és la realitat? Quan veus els casos dels escriptors més carismàtics dels períodes foscos, com ara Salvador Espriu i Manuel de Pedrolo –per citar-ne els dos exemples més escandalosos–, un es queda pensant quin és el criteri del nostre patriotisme. Deia T.S. Elliot que el poble que menysté el seu patrimoni literari esdevé bàrbar. No sé com ens podria qualificar a nosaltres. D'assassinat podríem definir el que ha passat amb l'escriptor de l'Aranyó, tot i ser, a més de magnífic prosista i poeta, un insubornable bastió del catalanisme i l'independentisme. A part de la fundació i d'alguns erudits com Xavier Garcia, poques iniciatives s'han fer servir per preservar l'obra de Pedrolo, ni tan sols les dures i fosques novel·les policíaques, en un temps en què tots els editors et demanen obres d'aquest subgènere.
Pedrolo va treballar com un posseït en un munt de camps. Va excel·lir en el territori de la poesia –el seu primer llibre està datat el 1949, tot i que no va ser gens considerat, potser per avantguardista i poc noucentista– i no en parlem en la novel·la i en el periodisme, en què va signar més articles que Josep Pla. El recordo travessant la ciutat des del seu estudi de Sant Gervasi. Sovint me'l trobava de bon matí al mercat de Sant Antoni o creuant la Gran Via i feia la sensació que tenia pressa, potser era per mantenir el ritme de la passejada i no badar. Les ulleres, com fetes per un caricaturista, li donaven un aspecte encara més concentrat. Molta gent del país, centenars de milers, no s'adonaven que tenien al davant el creador del Mecanoscrit del segon origen, el seu gran èxit, publicat el 1974 i del qual se n'han fet nombroses adaptacions cinematogràfiques i televisives. L'impacte als anys setanta va ser notori. Per als que ens interessaven aquest tipus de novel·les, el vam veure comparable a Huxley i a Hesse, que estaven especialment de moda. Pedrolo es podia situar al costat de les novel·les de Burroughs i de Ballard, malgrat que alguns l'hagin volgut encotillar en la literatura juvenil. Amb el Mecanoscrit la va encertar plenament i va coronar amb un èxit enorme una obra plena de qualitat. Encara és lectura per als alumnes de l'ESO.
La trajectòria venia de molt abans. Durant quaranta anys, Pedrolo va construir un gran edifici literari, un castell més que una catedral, ben fortificat. Mentre les seves obres van donar diners, va ser l'escriptor estel·lar d'Edicions 62. Cal recordar que va ser director durant els anys seixanta de la influent col·lecció de La Cua de Palla. Un bon dia va passar a les golfes. Els motius? Podríem iniciar un exercici sobre teories conspiratives, però la realitat del nostre país és diferent: aquí el que domina és l'abandó i la desídia. No crec que es pugui parlar de grans causes polítiques o estètiques en contra seu perquè Pedrolo va explorar tot tipus de novel·lística i de gèneres: en aquest cas el podríem considerar un Picasso per la profusió d'estils. Carregat de premis literaris –pràcticament tots– i traductor de grans figures que li cridaven l'atenció, entre els autors de qui va fer versions hauríem de recordar Kerouac, Faulkner, Lowry, Miller, Sartre, Robbe-Grillet, Michaux, és a dir, un estol de referències que pedrolegen deliciosament.
Dins de les tècniques podríem parlar del conductisme de la novel·la policíaca a la subversió del psicologisme en benefici de la retrospecció, com va fer en una de les meves novel·les favorites, Des d'uns ulls de dona, que va publicar el 1971 i formava part de la sèrie Temps obert. La protagonista és filla d'un milicià del POUM mort en la batalla de Guadalajara. Pedrolo va renunciar al passat aristocràtic i es va afiliar a la CNT per participar en la Guerra Civil, on, com tants altres, va perdre bous i esquelles, familiars i amics, enmig de desfetes, com la de l'Ebre.
Potser en la nostra literatura tan repentinada, tan clenxinada, Pedrolo no té dret a formar part del cànon, ni tan sols d'accedir a la nova generació de lectors, però facin una prova i regalin el Mecanoscrit a algú de la casa. Com podem renunciar a un personatge així? No cal contestar.