Autòpsia d'una ferida

Quan penso en si és possible una literatura popular de qualitat el nom de Claudia Piñeiro em surt de seguida. Aquesta escriptora nascuda el 1960 a Buenos Aires ha desenvolupat una carrera sòlida i apassionant guanyant lectors llibre a llibre. Al seu país és una escriptora best-seller sense baixar el nivell d'exigència. I és que Piñeiro sap narrar una història. Sap jugar amb la intriga –un periodista italià va dir que Hitchcock és una dona que viu a Buenos Aires, amb referència a ella– i demostra profunditat psicològica en la construcció dels personatges. A més de vendre el que vol i més i de veure com els seus llibres són adaptats al cinema, Claudia Piñeiro es va ficant en projectes més personals i complexos. No té por –o, si en té, n'assumeix el fracàs– de sortir al carrer quan plou sense el paraigua del gènere negre, en el qual va començar i sempre triomfa. Ho va fer amb l'homenatge familiar al seu pare de Un comunista en calzoncillos (2013) i ho torna a fer al 2015 amb aquesta gran novel·la que és Una suerte pequeña, que presenta Alfaguara. Llibres personals, ambiciosos, projectes d'autor més enllà de modes i maneres.

L'autora de Las viudas de los jueves i l'extraordinària Betibú ens porta una història de secrets i ferides, traumes i pors, ressentiment i valentia. Com passa a les novel·les argentines, l'argument petit, íntim, està disposat en el mural de la realitat particular del seus país. No juga a la simbologia, ni a la política-ficció, sinó que a partir de les històries de la gent normal parla de la ferida amb la memòria i la necessitat d'enfrontar-se amb el mirall per continuar endavant. A més, el fet que sigui una autora que ha escrit amb les normes del joc d'un gènere (el negre, en aquest cas) fa que l'estructura, els punt d'inflexió, intriga i interès i el subministrament d'informació et facin enganxar-te a la lectura de Una suerte pequeña.

L'argument: Desprès de vint anys, Mary Lohan, una dona que viu a Boston, torna a l'Argentina. Ha canviat de nom, d'aparença física, de vida, però mai no ha pogut canviar del tot de pell. La seva fugida –que anirem coneixent a poc a poc– té com a causa una desgràcia, però també una sèrie de decisions convencionals i aparentment innòcues. En la vida, a tu mateix no et pots enganyar eternament, sembla defensar Piñeiro. El riu t'acabarà desbordant. És a dir, que és millor que prenguis decisions o acabaràs perdut i sense identitat. Per què va deixar Mary Lohan enrere una família, la seva vida? Com afrontem, assumint la realitat del dia a dia, el que fem quan estem en mans dels altres, quan necessitem la seva acceptació sentimental, familiar, social? Aquesta novel·la és intel·ligent i eficaç plantejant preguntes i algunes respostes. Tots els enigmes del personatge i les seves claus ens serviran a poc a poc; la seva protagonista ha de ser valenta com una Marnie que no és lladre, i el seu Sean Connery és ja mort i no la pot ajudar. La veu de Mary Lohan, Marilé, Maria Elena Pujol, totes les màscares, és una veu fràgil però decidida, forta des de la caiguda, que s'enfronta a tot amb la màxima dignitat de la veritat, els records, el preu pagat, però no assumint el veredicte de la injustícia. Els personatges funcionen, versemblants, els llocs comuns no són tan comuns, i la història –una gran petita història– és emotiva, emocionant i amoral, sense prendre mai partit, sabent que el dolor unifica víctimes, botxins i, fins i tot, actors secundaris i espectadors. Un tros de novel·la d'un tros d'escriptora. No us la perdeu, sisplau.