Dalt d'una escala davant el món

Algú vol ser un llibre que aparentment podria haver narrat qualsevol. Però no és així. Aquest algú, alguna més aviat, hauria de tenir les mateixes rares qualitats de Marie: una gran capacitat d'observació, una facilitat considerable pel detallisme, una sensibilitat ben marcada, una paciència quasi infinita. Ni un crit. No sé si en català hauria estat més lògic traduir el Someone del títol originari d'aquest llibre en femení. M'ho ha semblat a U, la primera part. Coneixem Marie, quan tot just té cinc anys. Està asseguda davant l'escala de casa seva esperant que arribi el pare. Qui arriba, però, és Pegeen Chehab, una noia “especialment bonica; tenia els ulls junts i la mandíbula ampla, les dents tortes, les celles esborrifades, un bigoti tènue”. Pegeen es diu Chehab perquè el seu pare és siri. La mare és irlandesa. Com els pares de Marie, com els de Gertrude Hanson, com els de la majoria de la gent que viu en el petit espai de Brooklyn on coneixem Marie… Més endavant, com els pares de Tom Commeford. És d'aquest món d'infantesa, esvaït com tots els altres mons de totes les infanteses un cop han estat batuts pel pas dels anys, del qual Marie ens parla. Sembla que no se n'acabi de moure mai, tot i les coses que van passant i tot el que ella mateixa va fent. La vida, com la massa d'un pa que creix: justament, encara que la seva mare provés d'ensenyar-li'n, Marie no aprendrà mai a fer-ne. A U, en tot cas, fa l'efecte que una narradora una mica més gran hi hauria pogut posar un xic més de malícia, d'ambició, de rancor, d'enveja… tots els mals sentiments que vulguin. Però tampoc no és així. A Dos o a Tres, les altres dues parts d'Algú, el lector descobreix que, encara que Marie s'hagi fet gran, hi ha mirades i formes de veure el món que no canvien. Perquè Alice McDermott ha volgut sobretot això: evocar, explicar, parlar-nos de tot de gent i, sobretot, de la vida menuda, del dia a dia, de la vida que va passant, mentre els fets que ho capgiren tot, aquells que acaben convertint-se en els icebergs dels records, arriben sense avisar-nos i s'enquisten a la quotidianeïtat amb la mateixa eficàcia que una rutina o que un gest. La narradora Marie sap, doncs, que la vida és el dia a dia i que és en aquest dia a dia com val la pena parlar-nos de gent com el cec Bill Corrigan, mudat i al carrer, assegut sobre la seva cadira, perquè Algú és també una novel·la on la visió és clau. De gent, com Lucy la Grossa, a qui la mare anirà a veure cada setmana al manicomi, perquè Algú és sobretot una novel·la sobre les dones. De gent com Walter Hartnett –“Tu cega. Jo coix”, dirà a Marie– perquè Algú és també una novel·la sobre l'amor i el desamor i les remuntades. Emociona perquè Marie s'emociona. Meravella perquè Marie es meravella. Traspua ingenuïtat no pas perquè Marie encara tingui pocs anys, sinó perquè és un puntal imprescindible de tothom que té a prop, tal com han estat i segur que encara són la majoria de les dones. Marie sap que es viu descrivint la vida a mesura que la vida passa. Cap al final de la primera part, la retrobem asseguda en aquelles escales on la vam conèixer. Però ara espera Walter Hartnett. S'ha fet gran, i encara que el món pugui abraçar-la carregat d'espines, sap que tot el que pugui passar és tan terrible i, al mateix temps, tan natural com el cop d'una onada. A Dos, quan treballa a la funerària del senyor Fagin i puja sovint al pis de dalt a veure la mare del propietari i la gent que li fa companyia, ens diu: “Asseguda entre elles, de vegades em recordava de les nenes que xiuxiuejaven assegudes a les escales durant la meva infància.”

És fàcil relacionar Marie amb la Colometa, de Mercè Rodoreda. Una i altra vivint la infantesa com si el món masculí fos el món d'un bon veí: hi ha Gabe, l'unic germà, més gran que ella, i molt més assenyat i molt més catòlic, i el pare, que és quasi només un nom, algú a qui s'espera. Però Marie no deixa de ser ella mateixa quan apareix aquest món. De fet, Colometa tampoc, potser la diferència és que ja no ens parla sempre tan directament com fa Marie. Hi ha, això sí, present ja de sempre, la mort. La de Pegeen Chehab, que mor d'accident, la de la mare de Gertrude Hanson, que morirà de part, la del pare, a l'hospital, que mor sol, després que Marie i la mare el deixin. El cinema ha projectat fa anys el món que evoca Algú: Nova York i el Brooklyn irlandès dels anys vint, entre les dues grans guerres. Tampoc no és la primera vegada que algú narra el món irlandès de l'emigració a Amèrica. Jo mateix –i perdonin– fa uns anys vaig ressenyar en aquestes mateixes planes A la banda de Canan, un llibre on la irlandesa Lilly Bere explicava la seva fugida d'Irlanda i, sobretot, la seva vida a Amèrica. Però Lilly aprenia poques coses. Marie va aprenent i assumint-ho i assimilant-ho tot, malgrat que pugui semblar que no canvia. Per què ho hauria de fer si, sovint, no hi ha ningú més sòlid i imprescindible en una família que una dona? Observadora, detallista, perspicaç, Marie aprèn i ens fa aprendre que la vida és imparable i imprevisible, alegre i trista, segons el moment, entranyable i odiosa en segons quins altres. I que tot arriba sense avisar, gangrenant la quotidianitat, aferrant-s'ho com un rènec. Però tant se val. Al capdavall tot acabarà essent records. I més tard, pols. Sí, Algú és una novel·la que atrapa.