cultura

L'artista jardiner

La Fundació Miró reivindica amb força l'art d'Alfons Borrell, un dels degans de l'abstracció a Catalunya, amb una obra impregnada del drama de la vida

L'exposició antològica reuneix més de 200 peces, icones de 60 anys de treball

Alfons Bor­rell (Bar­ce­lona, 1931) s'iden­ti­fica molt amb aquell Miró que es veia com un jar­di­ner. Pin­tar, diu amb un fil de veu i ganyota irònica, és exac­ta­ment això: plan­tar una lla­vor, mirar com creix, podar unes bran­ques. “No és entrar a l'estudi i començar a pin­tar com un boig, no. A l'estudi s'hi ha d'entrar cada dia, però la majo­ria de vega­des per no fer-hi res, per donar men­jar als ocells o per que­dar emba­da­lit obser­vant els pei­xos de l'estany”. Ell, al seu estudi de Saba­dell, en té un de gegantí, d'estany, amb cen­te­nars de pei­xos de color taronja que un exèrcit d'algues ves­teix de verd de tant en tant.

Les pau­ses han estat deci­si­ves en la tra­jectòria de Bor­rell, degà de l'abs­tracció al nos­tre país. Aquest sem­blar que no fa res. Com la mateixa natura i les seves trans­for­ma­ci­ons latents. Invi­si­ble per a molts, ell ha anat fent, sense parar. I ara la casa de Miró, el seu admi­rat Miró, l'ha rebut amb els braços oberts per home­nat­jar-lo.

La Fun­dació Miró pre­senta fins al 27 de setem­bre una antològica que rei­vin­dica els seus 60 anys de car­rera. Alfons Bor­rell. Els tre­balls i els dies és la mos­tra defi­ni­tiva que hau­ria de con­sa­grar-lo com un dels grans de l'art català de la segona mei­tat del segle XX. A aquest home sen­zill i humil que no ha reme­nat mai la cua, dar­re­ra­ment li estan plo­vent ges­tos que estan donant valor a les seves sin­gu­la­ri­tats cre­a­ti­ves. Fa una dècada el cen­tre Tecla Sala de l'hos­pi­tal li va orga­nit­zar una retros­pec­tiva; fa qua­tre anys, la sem­pre atenta Fun­dació Vila Casas el va defen­sar en una mos­tra pre­ci­osa; en fa dos, els gale­ris­tes li van donar el seu guardó honorífic; el MNAC l'ha inclòs ara en la nòmina d'artis­tes capi­tals del període de la dic­ta­dura... Tot s'ha anat posant a lloc.

L'expo­sició de la Miró, que reu­neix més de 200 obres, fa un pas més. Obliga el públic a cap­bus­sar-se en el seu art. Lite­ral­ment, per sen­tir en pri­mera per­sona l'experiència de la pin­tura tal com ell l'entén. “Com un tint: com si entres­sis dins del mar i, en sor­tir-ne, et veies­sis tenyit de blau.” El comis­sari, l'artista Oriol Vila­puig, que el coneix molt bé a tots els nivells, ha dis­po­sat les obres amb aquesta intenció tan abas­se­ga­dora. A favor seu ha jugat l'arqui­tec­tura de la fun­dació, amb sales que poden pas­sar per una suc­cessió d'estanys de pei­xos.

Cal sub­mer­gir-se. I dei­xar-se anar, fins que et segresta. “La seva obra per­tany als que l'acti­ven”, avisa Vila­puig. El tema és la vida. No n'hi ha cap més. El drama de la vida expres­sat en colors. El taronja és el seu pre­fe­rit: “l'albada!”. El blau, el blau Bor­rell, és bell però oculta una fos­cor imper­ti­nent. “Jo no faig res per fer bonic”, engalta.

Aquest sen­tit inva­sor del color el va mamar d'Anglada Cama­rasa, a qui va trac­tar molt quan era un mar­rec que feia la mili al Port de Pollença. Els apunts de tot el que li deia quan es tro­ba­ven és mate­rial inèdit que llu­eix a la mos­tra. El comis­sari ha ges­tat una mena de labo­ra­tori en el qual s'entre­cre­uen qua­dres de dife­rents èpoques. D'aquesta manera emer­geix la coherència del seu tre­ball. Ha sofert poques vari­a­ci­ons. Sí que el va afec­tar l'aven­tura amb el grup d'acció Gallot, als anys sei­xanta: la seva pin­tura era massa inti­mista per segons quins saraus. Va estar uns anys sense pin­tar i després va tor­nar a començar.

Home car­re­gat de pors i molt sen­ti­men­tal, no oblida els que l'han aju­dat a cami­nar. “Pocs.” Res l'ha fet més feliç que veure Brossa sor­tir del seu estudi mera­ve­llat amb les seves pin­tu­res. Pere­jaume ha estat un altre dels seus fidels còmpli­ces. Però el seu suport pri­mor­dial el va per­dre ja fa molts anys: la seva dona Rosa, el nom de la qual, i el color, impregna alguns qua­dres. És una excepció, perquè Bor­rell no posa mai títols a res del que fa, tan sols la data de fina­lit­zació de la peça. Tot és un anar fent que l'endemà con­ti­nua.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia