L'art ignorat

La setmana passada es va inaugurar al museu Guggenheim de Bilbao una antològica de Basquiat, el creador que ha passat a la posteritat artística per haver donat forma artística a la cultura de carrer del seu moment –els anys 80–. Música, noves idees, estètiques renovadores. A la Catalunya dels setanta i vuitanta, el còmic i la creació underground també va capgirar certs esquemes i va fer surar aspectes de la realitat que s'ignoraven, o més aviat es volien ignorar. Si Basquiat és un del artistes més cotitzat del món, a casa nostra l'underground no assoleix la consideració de fenomen cultural, sociològic i estètic. Gairebé nul·la presència als museus i poca atenció del col·leccionisme. “Tot el que fa tuf de còmic no interessa”, explica el dibuixant Nazario, un dels dibuixants cabdals de la revista El Víbora. Un autor que va canviar els enormes penis dels seus protagonistes transsexuals de l'abans anomenat barri Xino barceloní per bodegons pictòrics falsament realistes. La pintura de Nazario de natures mortes es plena d'al·lusions al seu univers més íntim. Els títols de les cintes de vídeo –algunes de les obres són de finals del vuitanta i dels noranta– o dels llibres transporten a un món més tèrbol que no pas les flors que formen part de la composició.

Nazario exposa ara a la galeria Ignacio Lassaletta (rambla de Catalunya, 47. Barcelona) un conjunt d'obres que representen un petit recorregut que exclou el seu treball fotogràfic que sí que es pot veure actualment al Café Ocaña (plaça Reial, 13, 14 i 15. Barcelona). A Lassaletta hi trobem pintures, dibuixos i il·lustracions, que inclouen alguna portada d'El Víbora.

Però aquesta mostra va més lluny de l'expressió del treball de Nazario, és també un homenatge a Alejandro Molina, l'antic company de Nazario mort l'any passat. El treball d'Alejandro Molina fet amb paper maixé té molt a veure amb un territori comú amb Nazario i Ocaña, fascinats per l'estètica religiosa de la Setmana Santa andalusa i el món costumista tradicional de manoles i toreros. Irreverència i respecte en la mateixa dosi. Heretgia i fe autèntica també al 50 per cent. En aquest cas concret es presenten obres d'al·lusió a la tauromàquia, però capgirant la seva significació com ara el Sant Sebastià vestit de matador, que en comptes de ser ferit mortalment per fletxes ho és per banderilles. O els braus esdevenint toreros. Segons explica Nazario, “aquest treball responia a una preocupació i interès d'Alejandro per la cultura mediterrània, inclòs el mite del Minotaure”. Caldrà, doncs, evitar la mirada catalana tòpica sobre els braus.