Acompanyant les companyies
jordi bordes
La dificultat de renovar el llenguatge
Auna companyia se li demana, com a tot artista, que faci una aportació a la dramatúrgia o a l'univers coreogràfic. Que disposi d'un llenguatge propi en què es reconeguin referents comuns però que els sàpiga capgirar expressant la manera com aquesta li sembla més interessant. Aquest llenguatge és, sovint, un lloc de confort, a mesura que avança la trajectòria de la companyia. Perquè són fórmules que el públic pot identificar com l'ADN de cada formació i alhora faciliten el desenvolupament de l'escena. El perill és que el llenguatge, per força, ha d'evolucionar per no quedar-se encallat en l'any en què es va crear. T de Teatre (que han estrenat Premis i càstigs i no ha estat gaire ben rebuda per la crítica, amb autor i director nou) són l'exemple de no voler limitar-se a allò que els funcionava. És, segurament (al costat de la comicitat tan seva) un dels gestos que més les honoren. T de Teatre tornarà a la temporada del Teatre Lliure i, possiblement, corregiran alguns ressorts perquè el públic els mantingui la fidelitat. Què se'n pot dir d'altres companyies catalanes en aquesta arrencada del Grec? Fem un breu repàs.
Jordi Cortés (Associació Kiakahart)
En el cos de cadascú s'hi amaguen grans veritats que es revelen amb molt de valor. Jordi Cortés, veterà de la dansa integrada, ho demostra en aquesta peça. El que es veu com una eina utilíssima per reconèixer les limitacions del cos de cadascú s'ha convertit en un espectacle. Cortés ja no considera necessari que els testimonis hagin d'explicar el seu dia a dia, gens convencional. Supera la mirada de compassió quan situa tots els actors en el mateix escenari de la mateixa manera i que cadascú s'expressi i es mogui. El risc màxim és poder expressar des d'aquests cossos personals com viuen la sexualitat. Perquè és ser molt llec pensar que no tenir cames no vol dir tenir impulsos sexuals. L'acció dóna per a moments d'un erotisme que voreja la divertida exhibició, quasi còmica, però que destaca per la recerca d'un cert preciosisme i per una mirada delicada, quasi tendra. La valentia dels intèrprets és gegantina. Al final, mostrar el monyó en què s'acaba una cama és tan eròtic com despullar-se. La carícia, per insòlita, desarma. Ara, Jordi Cortés, amb els seus companys inseparables de dansa integrada, fa una mirada molt més fresca, real i íntima. Pot incomodar, certament, però no és gens una coreografia efectista, exhibicionista i buida.
Ramon Fontserè (Els Joglars)
Ramon Fontserè ha agafat el relleu d'Albert Boadella. Els Joglars segueixen amb el seu joc teatral d'escenari simbòlic; de trama còmica amb uns bufons que caricaturitzen el que els veu (ara ja no es fa sorna només del rei, o del clan dels Pujol, si no que també cal tustar a les classes benestants culturals estampant la veritat més exagerada al davant dels nassos); amb un gust per la gestualitat primària i barroera; amb la necessitat sempre de trobar algun motiu per flipar i dir-la, llavors, encara més grossa (els al·lucinògens són camp adobat per a la companyia). Té aquell gust per unes rèpliques de sarcasme i, efectivament, segueixen sense dir quina és la solució a escena. Amb Fontserè han trencat el parèntesi de deixar d'actuar a Catalunya i, fins i tot, han tornat a interpretar en català. A Barts, la resposta del públic deu haver estat mitjanament positiva perquè els prorrogaran una setmana més al setembre. La visita al Poliorama amb el treball anterior, El coloquio de los perros, va ser un estremidor fracàs de públic i crítica.
Què s'ha de dir de VIP? D'entrada, que saben queixalar on hi ha carn: troben un tema sucós i li exploten la comicitat. Potser el problema és la necessitat de remuntar-se a l'orgasme iniciàtic i reproduir gags del film ben blanc Mira quién habla. L'enrenou del pare menyspreat ja ha estat altament estudiat a Criatura i companyia (Premi Pere Quart 1999, de Carles Capdevila). El tema els queda massa curt, reiteratiu. I sí, és una gran veritat que el fill pot ser un tirà que domina i acaba la paciència dels pares i avis, però no el desenvolupament que hi aporti trama. De fet podria ser interessant distreure's més en com els pares de l'Òscar es barallen (i se separen, suposadament) per com educar el reietó. També és veritat que això ja és un tema envaït amb Un déu salvatge de Yasmina Reza. Però és que a una companyia no se li ha de demanar idees i denúncies noves, sinó que parli dels temes quotidians amb un llenguatge que sigui propi i que es renovi a la velocitat (o quasi) de l'aparició dels Whatsapp.
Sol Picó (Cia. Sol Picó)
Aquesta tardor va obrir Temporada Alta amb un muntatge que celebrava les dues dècades de companyia amb One hit wonders. Ara a W. W. (We Women) reapareix amb un treball coral amb tres coreògrafes vingudes de tres continents diferents i edats molt diverses. Totes queden reunides sota l'empara d'un espai sonor que ens trasllada al flamenc i també a un centre de refugiats. Picó fa una passa enrere per ordenar més que per ballar, tot i que, evidentment, té el seu moment de sabates de puntes vermelles picant sobre una tarima amb micròfons per generar una percussió. La peça traspua radicalitat amb les dones i l'humor faller però descuida la coreografia conjunta. Julie Dossavi, Minako Seki, Shantala Shivalingapp i la Sol combaten més que ballen. Falta neteja a l'escena perquè llueixi més la trobada. Una oportunitat perduda perquè es podria dir que es belluguen molt però, incomprensiblement, no ballen.
