Ben Harper, sensibilitat i força

Amb els tres bisos, que es van fer pregar, amb què Ben Harper es va acomiadar dissabte a la nit del Festival de Cap Roig es podria, en essència, descriure el retorn del músic californià a l'escenari dels jardins; la seva última actuació va ser el juliol del 2012. Pel primer bis, sol, cantant un dels seus grans èxits, Walk away, amb una sensibilitat que es remarcava amb l'acabament, fugint del micro i amb el focus fent un fos a negre. Esgarrifança a la pell i un àngel que acabava de passar entre el públic. Pel segon bis, tot un exercici de virtuosisme amb l'slide guitar, molt protagonista de la nit; Ben Harper demostra que se sent còmode assegut, no com el públic. A pèl, només instrumental; va ser una de les meravelles de la nit. I pel tercer bis, ja amb la banda, enardint una pregària, gairebé un espiritual negre Where could I go: es va fer silenci, quan Ben Harper va cantar directament al públic, sense micro, fins arribar a la glòria final, un moment de força que amb l'ímpetu va fer caure el barret, estàtic, immòbil i que servia al músic com a mostra de respecte, quan amb la mà al pit corresponia els llargs aplaudiments. Ben Harper va voler que la banda The Innocent Criminals brillés amb molta intensitat. No va ser tant una exhibició musical sinó una demostració d'ofici i mestratge. Especialment ovacionats, el baixista Juan Nelson i el percussionista Leon Mobley. Amb Nelson, Ben Harper hi va mantenir un diàleg (duel) musical, una de les excel·lències de la nit. De poques paraules (el tòpic de la crònica periodística mana dir que un músic parla amb la seva música), a banda d'una anècdota d'estudiant, va voler incidir en el retrobament amb la banda, amb qui “havia recorregut un llarg camí” des que s'havien conegut el 1994. Ben Harper no va oblidar el que agrada al públic: escoltar les cançons referencials. De Diamonds on the inside, que va obrir la nit, a Dance with me, Steal my kisses o Into the colors. Amb Ground on down, els fans cantaven; es recloïen a Amen Omen, i amb Excuse me mister es va arribar al punt àlgid: els ànims amunt i el públic que en volia més. Cinc minuts d'espera. Hi ha nits de Cap Roig pensades per a la nostàlgia; d'altres per a l'artista mediàtic. Però n'hi ha d'altres que lloen la música.