Desig primari i salvatge

Les forces tel·lúriques de la naturalesa es van conjurar aquest cap de setmana a Peralada, on vam poder assistir al ritual màntric del Boléro, en què el desig més primari i salvatge, el sexual, es desferma impúdic. Els cops de maluc insistents dels ballarins i les insinuacions constants de la ballarina converteixen el Boléro en un cant intemporal a la seducció. L'obra mestra de Béjart, creada fa gairebé seixanta anys, va suposar la culminació de l'espectacle que va oferir el Béjart Ballet Lausanne, que revalida la seva història d'amor amb el públic de Peralada. Gil Roman, director artístic de la companyia, va rebre de mans de la presidenta de l'Associació Cultural Castell de Peralada, Carmen Mateu de Suqué, la Medalla d'Honor del Festival. Amb un equip renovat amb esplèndids ballarins, el Béjart Ballet va oferir dansa de la més alta qualitat amb peces ideals per ballar en el marc estiuenc i feréstec de Peralada, com ara la mediterrània Set danses gregues –Grècia és molt més que la troica i Tsipras–, o bé l'acolorit cant a la vida de Suite Barocco, les dues interpretades en el paper solista per Óscar Chacón, un jove colombià d'aires felins que desborda energia i personalitat.

Hipnòtica va ser la peça de Bhakti III, d'inspiració oriental, que van brodar Marsha Rodriguez i Fabrice Gallarrague. És una obra d'una extrema complexitat tècnica pel seu ritme accelerat que va deixar el públic sense respiració. Més distesa va ser Impromptu pour Peralada, que Roman va improvisar per a l'ocasió. Aquí va ser el moment de lluir el seu equip femení en una peça que tenia un cert aire de thriller (boira a l'escenari, vestits estripats, cabelleres despentinades). També es pot llegir com una referència a l'homosexualitat femenina, amb dues intèrprets que després d'estirar-se els cabells s'acaben petonejant. En tot cas, en l'aspecte coreogràfic Roman beu directament de Béjart, tot donant via lliure a la comicitat i a moviments desarticulats i antiestètics, com els que va fer el solista masculí Gabriel Arenas Ruiz.

Les 3 danses pour Tonny, ballarí i coreògraf desaparegut recentment a qui Roman volia retre homenatge, va tenir escenes d'una gran poesia, com ara quan els ballarins, tots junts i caminant cap al fons de l'escenari, es van traient la samarreta. Com en les creacions de Béjart, Roman proposa una obra coral en què cada ballarí executa uns moviments diferents en una mena de collage mòbil. Cadascun té la seva personalitat, un tarannà que s'expressa lliurement sobre l'escenari. El resultat és un quadre ric en detalls i a voltes un pèl caòtic.

La companyia suïssa presentava també la darrera creació de Tony Fabre, Histoire d'Eux, inspirada en la història de Dido i Enees, amb la bellíssima música de Purcell. Tal vegada va ser la peça més fluixa del conjunt. Per començar, l'extraordinària coreografia sobre el mateix tema de Sasha Waltz no podia deixar de fer ombra a aquesta composició en alguns moments insulsa. I després, la interpretaven una parella de ballarins veterans –Elisabet Ros i Julien Favreau–, gens convincents en el seu paper d'amants. A banda de la parella protagonista, van ballar divinament els dos missatgers, Iker Murillo i Vitali Safronkine.

Gil Roman va voler “regalar” a Elisabet Ros, barcelonina i exalumna de l'Institut del Teatre, poder ballar el Boléro les dues nits, per lluir-se davant del “seu” públic. Ros, que fa més de deu anys que el balla, va oferir un Boléro hieràtic i retingut la primera nit, mentre que la segona, dissabte, va deixar-se anar i va posar-hi més grapa. Va desplegar el personatge, la melodia, en un increscendo de força fins a aconseguir posar el públic dempeus després de la coda estrepitosa.

Dues nits màgiques, al capdavall, amb una companyia que se'n torna cap a Suïssa després d'encendre el desig de veure el seu darrer muntatge colossal, la Novena Simfonia, que ja ha triomfat al Japó, Lausana i Montecarlo.