El baptisme del progrés

En una de les cartes que Joaquim Molas va enviar a Joan Oliver/Pere Quart entre 1959 i 1982, ara, per sort, rigorosament editades per Xavier Garcia i bellament editades per Pagès Editors, el catedràtic, aleshores un lector a la Universitat de Liverpool, escrivia amb ironia sobre la concessió del premi Ausiàs March a Vacances pagades el mateix 1959:  “En la persona de vostè, la literatura catalana deu haver rebut el baptisme del Progrés, no?”  

És evident que Molas es referia als grans canvis que s'estaven produint en el panorama de la poesia catalana després de la mort de Carles Riba:  un abandó de l'estètica post-simbolista i una forta virada cap a la poesia engagée, cap al realisme social o històric.  A la mateixa carta, Molas confessa, referint-se a l'autor de les Elegies de Bierville, només quatre mesos després del seu enterrament:  “... desgraciadament, el Mestre no m'interessa gens.  Ni gens ni mica.”

Aquesta gran transformació del món de la literatura catalana al llarg de la dècada dels anys seixanta i setanta del segle passat és el rerefons de les 40 cartes aplegades a Diàleg epistolar il·lustrat (1959-1982) d'Oliver i Molas.  El diàleg s'inclina a favor d'Oliver amb 26 cartes.  La conversa epistolar agafa els dos interlocutors en un moment important de les seves vides i carreres.  Pere Quart estava renovant la seva poètica a Terra de naufragis i, amb traduccions i obres originals com Ball robat, estava intentant fer-se un lloc als escenaris barcelonins, queixant-se a Molas:  “Si sóc un home de teatre!”  Per la seva banda, Joaquim Molas estava acabant la seva formació com a crític, amb lectures profitoses de Raymond Williams i György Lukács, preparant-se per desembarcar a Catalunya i convertir-se en un referent absolut de la cultura universitària i literària a partir d'iniciatives com la controvertida antologia Poesia catalana del segle XX o col·leccions de gran significació com Antologia Catalana o revistes com Els Marges.

Com a mostres de l'art epistolar, des d'un punt de vista estrictament literari, la quarantena de cartes entre els dos corresponsals no té gaire interès.  En aquesta ocasió, ni Oliver ni Molas estan a l'altura d'epistològrafs com Maragall, Bartra, Bladé i Desumvila, Espriu, Riba i Sales.  Crec que aquest fet acaba anant a favor del volum perquè el baix nivell literari és directament proporcional, a la inversa, al grau de confiança, estima i franquesa entre els dos autors.  Són cartes que tenen un interès documental perquè estan farcides de dades personals, professionals, socials, culturals de dues personalitats centrals de la cultura catalana del segle XX.  Oliver i Molas es retraten, respectivament, com un gran mestre descol·locat i un jove ambiciós, dogmàtic i demagògic, i comparteixen èxits, derrotes, projectes, somnis, xafarderies, notícies, crítiques...  Cap estudiós de la literatura i cultura d'aquest país al segle XX no podrà saltar-se aquest llibre.

Ara bé, la part més espectacular del llibre és, sens dubte, la qualitat extraordinària de l'edició.  La cura del text és impecable i l'apartat de notes, vora de 60 pàgines!, és simplement impressionant, tot i que hi ha alguna nota que falta i alguna que sobra.  Les notes aporten tota mena de precisions i referències.  També cal ressaltar les contínues il·lustracions que salpebren tot el llibre:  facsímils de totes les cartes, fotos dels autors, cobertes de llibres i revistes, caràtules, il·lustracions, pòsters, programes de mà, logos...

Un llibre treballat i completíssim.