Quan Luz Casal canta a l'amor

Ningú canta a l'amor, i sobretot al desamor, com Luz Casal . Sigui amb vestit negre, l'uniforme escènic de les grans dames però amb adornaments per trencar el rigor, sigui amb pantalons de cuir, folgats, però de cuir, amb què reivindica l'ànima rockera, per acabar agraint els aplaudiments, de vermell i curta, que no deixa de ser un cant estètic a la vida. Si bé la frase inicial pot semblar un tòpic periodístic, el repertori que va interpretar divendres al Festival de Peralada , en l'única actuació prevista aquest estiu a Catalunya i que, a més, era la seva primera vegada, el seu debut a l'Auditori del Castell, un “lloc amb tanta tradició artística”, va refermar la idea que Luz Casal és un clàssic, d'escoltar cançons patrimonials: perquè apel·len a la memòria sonora col·lectiva vinculada a les emocions i als records, i sempre amb l'amor en el vèrtex.

El lament que caracteritza l'accent gallec emfatitza una veu, a voltes trencadissa, però que ressorgeix amb força, i es va notar en una primera part, emotiva, d'homenatge als compositors. De negre, “però escotada, una sort”, es gratulava Luz Casal en una nit immillorable però xafogosa, va presentar cançons amb càrrega sensible, directes al cor, com Historia de un amor o Entre mis recuerdos, que va dedicar als que lluiten contra “malalties en què els records no existeixen”. Coincidint amb el concert es va fer un sopar benèfic, amb el president Artur Mas i el conseller de Salut Boi Ruiz, per la Fundació ACE i pel projecte Barcelona Alzheimer. Mas, acompanyat de la seva esposa, es va endur mirades, fotos i aplaudiments, quan va arribar; n'hi havia més pendents de la llotja que de l'escenari. Luz Casal és de les que planten cara, i així va encoratjar les dones del públic amb No me importa nada. I és una lluitadora, i així ho va remarcar amb Gracias a la vida de Mercedes Sosa: “Es una cançó que m'acompanya des del 2007”, fent referència al càncer de pit que va superar. Amb la positivitat d'Un nuevo día brillarà, la cantant va provar la capacitat vocal i d'entrega del públic, que no es va deixar anar, emocionalment, fins la versió que Pep Sala i Carles Sabater li van fer de Boig per tu; amb aplaudiments en la tornada en català –la llengua també és una fletxa que apunta directa–. La duresa de Besaré el suelo va conduir a la segona part, la del cuir i la d'uns inicis en què l'amor que es canta és el d'un flirteig divertit, quan et conviden al casino i llagostins. Va cantar Rufino, es va despentinar amb Loca i es va moure amb Plantado en mi cabeza convidant el públic a fer el mateix. Dues noies li van fer cas. La propina mereix un vestit vermell i requereix una altra lletra amorosa, la de Lo eres todo o la que s'escolta davant del mar amb el cor cicatritzant-se d'Un año de amor o amb Te dejé marchar. Luz Casal no li canta a l'amor dramàtic d'una copla, sinó que té regust de bolero, el del bis: Piensa en mí.