Un mecanoscrit del segle XXI

Avançat al seu temps

Manuel de Pedrolo va escriure Mecanoscrit del segon origen amb la intenció d'omplir un buit en la literatura catalana en el gènere de la ciència-ficció, i en certa manera es pot dir que es va avançar en el temps. La seva obra encaixa perfectament en les anomenades distopies (antònim d'utopia): obres de ciència-ficció ambientades en un món postapocalíptic, protagonitzades per adolescents que intenten sobreviure. Les llibreries i els cinemes s'han omplert els darrers anys de novel·les i films d'aquest estil (Els jocs de la fam, Divergent, El corredor del laberint...). Però cal dir que la tradició ve de lluny (La Guerra dels Mons, El planeta dels simis...) i els títols de moda esmentats no es mereixen compartir prestatge (ni la consideració de literatura) amb l'excepcional La carretera, de Cormac McCarthy. Una obra adaptada també al cinema i amb similituds argumentals amb Segon origen: una parella de protagonistes deambulant per un món devastat per un cataclisme.

A mig camí dels exemples citats, Mecanoscrit del segon origen es va fer un lloc entre diferents generacions de lectors catalans. El periodista, escriptor i productor Carles Porta, autor de Tor: tretze cases i tres morts, va adquirir els drets de la novel·la a finals del 2007 i es va assabentar que Bigas Luna havia intentat adaptar-la 25 anys abans. Va proposar-li que dirigís aquesta versió cinematogràfica i el cineasta de seguida ho va acceptar. Les dificultats per aixecar el finançament van desesperar Carles Porta: “El cinema és molt complicat. La part burocràtica i política és demencial: el que has de moure, lluitar, treballar per aixecar el finançament d'una pel·lícula, la gent no ho sap. I nosaltres ho hem fet enmig de l'època de crisi bestial que hi ha hagut en el terreny econòmic, i sobretot en el sector del cinema. Ningú donava un duro per nosaltres i aquí estem.”

Mort inesperada

Una notícia encara pitjor que les dificultats financeres va sacsejar aquest projecte: van diagnosticar una leucèmia a Bigas Luna i, després de mesos de lluita, va morir, el 6 d'abril del 2013. Carles Porta en va assumir la direcció, tot i la seva manca d'experiència cinematogràfica. “La pel·lícula l'he rodat jo i l'he muntat jo –comenta–. Per tant, qualsevol cosa que estigui malament me l'han d'atribuir a mi, és meua. Ara bé, jo he après a pensar el cinema escoltant Bigas Luna, va ser el meu mestre durant tres anys.” I hi afegeix: “Bigas va marcar el camí cap on havíem d'anar, com són els personatges... El càsting és de Bigas, jo només vaig triar el Sergi López; la immensa majoria de localitzacions les va aprovar ell; la iconografia que es respira constantment a la pel·lícula és del Bigas... Hi ha moltes coses, i sobretot hi ha l'esperit de Bigas al voltant d'aquest projecte.”

Quin és el camí marcat per Bigas Luna i recorregut per Carles Porta? Primer de tot, sorprèn la força visual, la bellesa de les imatges que deixa la pel·lícula a la retina de l'espectador. D'un costat impressionen els paisatges desolats, entre els quals destaquen Lleida amb la Seu Vella mig caiguda, autopistes plenes de vehicles destruïts o una Barcelona en ruïnes (la Diagonal, el Camp Nou, la plaça Catalunya...). Però també hi ha bellíssims paratges naturals, des d'aiguamolls i muntanyes fins a un impressionant camp de presseguers en flor.

Pel que fa a l'argument, hi ha alguns canvis en la trama que no revelarem, però no canvien el sentit general de la història literària. “Evidentment hi ha coses diferents, però crec que l'essència del Mecanoscrit... hi és”, comenta Carles Porta. La faceta de relectura del mite d'Adam i Eva es manté, però no té tanta importància com al llibre. Potser el canvi més rellevant és el d'època: s'ha traslladat al 2015, amb mòbils, ordinadors... Però de poc serveixen després de la catàstrofe, excepte un mòbil que es carrega amb energia solar i que serveix a la protagonista per gravar una mena de videodiari.

La pel·lícula barreja diferents gèneres: ciència-ficció, acció i aventures, drama romàntic i fins i tot alguna escena propera al terror. Però, tal com passava en la novel·la, és una pel·lícula sobretot per a públic adolescent i juvenil, que és el que omple les sales. Una opció lògica tenint en compte el pressupost relativament alt que ha tingut.

Carles Porta parlava de les dificultats financeres per fer el projecte, però també té paraules elogioses per al mitjà cinematogràfic: “És un compendi d'arts i elements narratius que et fan disfrutar molt. No hi ha res que tingui una suma tan gran d'elements creatius com els que té una pel·lícula. Ho pots decidir i generar tot. És un aliment de l'ànima creativa insuperable.”