cultura

Mirador

El dilema de la indústria cultural

La cultura és un valor cabdal per a la saviesa, la integritat personal i la recuperació de la dignitat
La cultura és un valor cabdal per a la saviesa, la integritat personal i la recuperació de la dignitat

Tot sovint quan es parla de cultura es fa en termes mercantils. La cultura pot generar riquesa, pot revifar l'economia de tercer sector i la majoria de manifestacions culturals han de contribuir-hi. L'anomenada cultura de l'esdeveniment triomfa i genera un clar interès mediàtic. Condiciona determinades polítiques que busquen en el fet cultural una forma de promoció econòmica. El discurs no para d'institucionalitzar-se.

Si una ciutat esdevé l'escenari del rodatge d'una sèrie se celebra perquè la creació cultural aporta riquesa. Si un determinat festival és capaç de convocar milers de persones el cap de setmana, l'Ajuntament pot dormir tranquil perquè els comerços i establiments han tingut feina. Fins i tot, sembla ser com si l'existència d'una universitat en una ciutat fos més cabdal per la riquesa que pot aportar pel sector serveis que pel treball que pot dur a terme en la creació de saviesa immaterial. Hem passat de la cultura entesa com a formació a la cultura entesa com a mercaderia.

Mentre penso en totes aquestes qüestions, decideixo anar a les arrels del problema i rellegir el text fundacional on per primer cop es va utilitzar el concepte d'indústria cultural. Com és sabut, el concepte sorgeix de forma crítica en un llibre de l'any 1944 titulat Dialèctica de la il·lustració escrit pels pensadors de l'Escola de Frankfurt, Theodor W. Adorno i Max Horkheimer. Per ells, la indústria cultural té a veure amb l'existència d'una nova mercaderia d'aparença superficial. Les noves mercaderies culturals han de conquerir la simpatia popular amb la intenció d'establir el consens dels consumidors.

La finalitat de la indústria cultural no és altra que la de crear productes perquè siguin consumits per un ampli nombre d'individus. Per aconseguir-ho, s'han de simplificar els discursos i destruir tot obstacle o tendència que pugui ser susceptible de ser rebutjada per una part del públic. El triomf de les indústries culturals ha de servir per destruir la diversitat, per dissuadir el consumidor de la cultura de la necessitat de qüestionar el present i anular tota idea d'avantguarda que pogués ser susceptible de crear elits intel·lectuals. Les indústries culturals han de dur a terme una certa “democratització cultural” basada en reduir la llibertat d'elecció davant les manifestacions culturals i renunciar a l'exercici de la crítica.

Davant de la situació, els dos autors proposaven una revisió del projecte il·lustrat que havia portat cap a la crisi de l'individu en la Segona Guerra Mundial. Aquest fet implica una lluita contra la implementació de la indústria cultural perquè només des del qüestionament d'aquesta noció els individus podrien preservar la seva condició de subjectes independents, capacitats per jutjar i canviar la realitat.

És evident que molts dels plantejaments de Theodor W. Adorno i Max Hockheimer poden ser qüestionats i poden provocar una certa sensació d'anacronisme davant la integració que ha tingut el concepte d'indústria cultural en el llenguatge del present. De totes maneres, penso que no ho hem d'oblidar. Adorno i Horkheimer van obrir una via cap el pensament crític de la cultura que personatges com Pier Paolo Pasolini, Guy Debord o Umberto Eco varen ampliar.

Prendre consciència, avui, de les seves idees ens pot servir, com a mínim, per evitar triomfalismes, qüestionar determinades polítiques culturals del present i poder repensar que la cultura és força més que una mercaderia. La cultura és un valor cabdal per a la saviesa, la integritat personal i la recuperació de la dignitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.