El Jaume Roig ‘made in' Carré-Pons

Hi ha cops a la vida que ens passen coses prou significatives perquè pensem a fer-ne una novel·la. Una altra cosa ben diferent és que l'acabem fent perquè, en principi, imaginar-la és relativament fàcil, però construir-la i que acabi quadrant, costa un munt d'hores i maldecaps. És el que li va passar a Antònia Carré-Pons mentre treballava amb el manuscrit de l'Espill de Jaume Roig per fer-ne l'edició crítica que es va publicar a Barcino l'any passat. La medievalista es va adonar que hi havia molts misteris al voltant del text, com sol passar amb tots els clàssics medievals que han acumulat prou temps perquè s'hi generin històries. Val a dir que en lloc de frustrar-se amb la impossibilitat de descobrir-los, va inventar-se els mil i un tràngols per on va passar el text de Roig fins acabar a les lleixes del Vaticà i en va acabar sortint una ficció.

A una novel·la, en principi, se li ha de demanar que tingui bons personatges, que expressi emocions i que flueixi. Tot això, ho tenim, però, a més, tenim la garantia d'una autora que s'ha passat anys estudiant aquest manuscrit amb paciència i seny, i que té una vena arrauxada que li ha permès fer volar la imaginació més enllà de les sales de la Biblioteca Vaticana i explicar-nos una història d'amor, publicada a Meteora i titulada amb l'últim vers de la Comèdia de Dante: És l'amor que mou el cel i les estrelles. A aquestes altures, amb l'escepticisme del XXI, ens és difícil de creure en l'amor, però sempre podem viatjar a la València, el Nàpols i la Roma medievals. Carré-Pons ens farà de guia.