des del laberint
mireia rosich
La Fortuna de la vida
Imperis, governs, famílies, parelles... han viscut etapes d'esplendor, de decadència i de renaixement en una procés que mai s'atura
Avui associem el concepte de fortuna als diners, el gran déu dels nostres dies, omnipresent i venerat. Els mitjans ens actualitzen el rànquing de les grans fortunes del planeta i constatem (indignats?) com el capital es concentra cada vegada en menys i menys mans mentre anem perdent drets (i planeta) pel camí. Però fortuna abans era un concepte més metafòric. La fortuna de la vida no es vinculava –estrictament– a les possessions materials perquè allò que normalment té autèntic valor acostuma a ser precisament tot el que no es pot comprar ni vendre. Per això, sempre hem cercat el que els anglesos anomenen Fortune teller, per saber què ens procura el futur.
En el món llatí, on les personificacions de conceptes com la pau o la justícia eren habituals, la fortuna també era una deessa femenina. El seu equivalent grec era Tique. Com totes les divinitats del món clàssic es representa amb un atribut que permet identificar-la (com després farem amb els sants i les santes). En el cas de la Fortuna en té més d'un. La podem trobar amb el corn de l'abundància (dit també cornucòpia) ple de fruits en senyal de prosperitat. O amb un timó, la proa d'una nau i unes veles, perquè navega i decideix el destí arbitràriament. Però sobretot la trobareu amb una esfera als peus –com la va pintar Rubens– o una roda, la cèlebre roda de la fortuna, que és un girar, un esdevenir, i que ens dóna, amb un sol cop d'ull, el ritme dels cicles. De vegades s'està a dalt, de vegades s'està a baix però, com deia la cançó, segur que tomba. Imperis, governs, famílies, parelles, persones... han viscut etapes d'esplendor, de decadència i de renaixement en un procés que mai no s'atura. Per això ens resulta familiar, perquè la imatge apel·la a alguna cosa que tots ja sabem sense necessitat que ens sigui verbalitzada.
En el quadre, la roda passa per sobre de l'home estirat a terra, perquè la roda et travessa, inevitablement, inexorablement i la Fortuna és el personatge central, amb aquesta gran tela de color rosa desplegada al vent, com una vela retallada contra un cel plomís. Ve acompanyada per dues al·legories més: la Casualitat (que és cega, per això va amb els ulls tapats) i la Bogeria (nua, amb un arlequí a la mà).
Les tríades de divinitats han estat una constant en els panteons. Relacionades amb el destí, la cultura grega tenia també les Moires (el romans, les Parques, i els nòrdics, les Nornes). Una filava la trama de la vida, l'altra afegia l'atzar i la darrera tallava el fil decidint el final. En l'hinduisme trobem la trimurti formada pels tres aspectes de la divinitat: Brahma (crea), Vixnu (conserva), Xiva (destrueix). I el catolicisme ens parla de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant. Combinacions de tres, perquè tres acostuma a ser un nombre sagrat en moltes tradicions.
L'autor del quadre d'aquesta pàgina és Francesc Sans Cabot (1834-1881), d'origen gironí, probablement més conegut per haver estat director del Museu del Prado (del 1873 al 1881). Com a pintor va decorar diferents palaus i edificis emblemàtics, com el Teatro Real de Madrid, d'aquí la traça per desplegar els personatges amb aquesta actitud grandiloqüent, suspesos en l'aire, que ens recorda les escenes dels romàntics francesos –com Delacroix– que enaltien, amb la bandera al vent, “liberté, égalité, fraternité”. Vista la tardor de banderes que s'apropa esperem que la fortuna ens acompanyi.