Puc, tinc coratge, val la pena?... Doncs endavant!

No puc amagar el cap sota l'ala i fer veure que una qüestió política i social que des que vaig entrar a la maduresa em preocupa, la qüestió catalana, el reconeixement del dret a sentir-se en possessió del predomini en la meva persona d'una sensibilitat catalana, ara, aquest dia 27 de setembre s'ha intentat resoldre-la i no ha sortit com s'esperava, m'esperava, atenent que en quatre situacions multitudinàries anteriors semblava assolible àmpliament i només s'exigia la possibilitat legal per verificar-ho.

Anem ara per parts: existeix o no existeix una sensibilitat geogràficament localitzable?; sembla que sí, ¿altrament com és que hi ha tants pobles i tantes sensibilitats en aquest món i tantes manifestacions expressives diferents, com són les poètiques (incloses les musicals), les plàstiques (comprenent-hi les dinàmiques corporals) i, per acabar-ho de configurar, les mentals, aquelles que ajuden a sintetitzar els diferents conceptes del món, les visions de la realitat?

Si reconeixen aquest fet real –que cap cosmopolitisme anul·la perquè fins i tot els dissenys revesteixen modalitats locals d'invenció, d'ús, d'interès, d'aire i de comportament–, ¿aleshores per què certs poders polítics i/o econòmics els volen negar, els volen destruir, els volen fer desaparèixer, reduint així la riquesa formal expressiva del món i de la presència creativa humana en aquesta residència única i exclusiva que és la realitat física i tangible?

Aquesta convicció em dóna el coratge per emprendre la lluita constant en pro de les identitats nacionals, els nacionalismes, perquè val la pena mantenir tot el que aporta de nou, fresc i únic. Endavant, doncs!