Planimetria teatral

Les dades de la tem­po­rada 2014/15 d'Adecta (Asso­ci­ació d'Empre­sa­ris de Tea­tres de Cata­lu­nya) reve­lava que el nom­bre d'espec­ta­cles en aques­tes peti­tes sales (que prin­ci­pal­ment es con­cen­tren a Bar­ce­lona) havia cres­cut de 692 a 728, un 5%. El nom­bre d'espec­ta­dors havia pujat fins al 327.473, un 6% més que l'any ante­rior. De les 30.000 entra­des glo­bals res­pecte del 2013/14, 17.000 cor­res­po­nien a les sales alter­na­ti­ves. Aquesta és una pro­posta d'un eco­sis­tema que s'escola entre els espais més pro­funds. Es busca la perla. En aquests parat­ges, hi ha rei­te­ra­ci­ons com el dra­ma­turg Joan Yago. Des de l'agost fins a l'octu­bre haurà pre­sen­tat qua­tre peces Editto Bul­garo (el Maldà), Ane­boda (La Seca), Bluf (Sala Beckett) i You say tomato (Trono / Sala Mun­ta­ner). I al maig sig­narà un nou mun­tatge amb la com­pa­nyia La Calòrica al Tan­ta­ran­tana. Aquesta és una breu valo­ració dels mun­tat­ges actu­als. Ane­boda, Bluf i You say tomato coin­ci­dei­xen en el car­tell.

Editto bul­garo. La van estre­nar el 2012 en una pro­gra­mació paral·lela del Grec. Ara han fet tem­po­rada de comiat a la Maldà. Les seves pre­sen­ta­ci­ons són fres­ques i a la vegada tenen tant con­tin­gut com un vul­gui ras­car. Per­so­nat­ges tea­trals que se'ls podria tro­bar en un museu o en una bibli­o­teca d'incu­na­bles. El retrat que fan de Ber­lus­coni (és pos­si­ble que ara repren­gui noves esce­nes perquè l'obra es va estre­nar quan encara un mag­nat impune) és molt intel·ligent perquè, pro­ba­ble­ment ell mateix subs­criu­ria i ava­la­ria cada cita (que són cer­tes, a més) i no se li aporta gota de com­passió.Bluf, Premi Quim Masó 2014, després d'estre­nar-se al Tem­po­rada Alta es va repre­sen­tar al Grec 2015 i ha fet una última estada a la Beckett: Bluf és una nova mirada sobre la feli­ci­tat ina­bas­ta­ble, que res­sona a Sobre les fei­nes de merda (Tan­ta­ran­tana, 2014). L'autor Joan Yago ho fa en clau de comèdia des­bar­rada però el qua­dre que pinta és una cançó deso­lada.

Ane­boda és un text de Yago que es reposa a La Seca. És una poca-sol­tada, i tant que sí. Però la comèdia explora la seva rea­li­tat, prima i cir­cums­tan­cial, en l'alta lite­ra­tura o en la pin­tura. El teló de fons és Faust de Goethe. Pot sem­blar una rebe­que­ria, però no ho és. Perquè així com el savi pro­ta­go­nista de la novel·la lluita per viure un ins­tant de feli­ci­tat, els tres amics es des­vi­uen per haver fet alguna acció glo­ri­osa que la gent els reco­ne­gui.

Per aca­bar, You say tomato és la dar­rera aven­tura dra­matúrgica de Yago. Ara, amb el suport de la Sala Trono i la Mun­ta­ner. Ha reben­tat les dues set­ma­nes a Tar­ra­gona i ara arrenca cinc set­ma­nes a Bar­ce­lona. En aquest mun­tatge, s'ha atre­vit a par­lar de la relació de pare­lla i també del que passa dar­rere les cor­ti­nes llam­pants del tea­tre. Yago, cap­ti­vat per les crisi dels trenta i dels qua­ranta dels dos pro­ta­go­nis­tes (uns empàtics Anna Moli­ner i Joan Negrié, capaços de fer riure, emo­ci­o­nar i sor­pren­dre amb una core­o­gra­fia bri­llant­ment diver­tida) insi­nua que, pot­ser, la feli­ci­tat és aco­mo­dar-se en una zona de con­fort menys atrac­tiva. En aquest diàleg d'una pare­lla que s'amaga dar­rere un ofici que no els satisfà però que els per­met seguir vivint, por­tes enfora, una enga­nyosa vida d'èxit escla­ten bom­bes de pro­fun­di­tat. El públic frena les ria­lla­des en sec. Com més es ves­tei­xen els actors, més es des­pu­llen les raons dels per­so­nat­ges. Tots dos són covards i der­ro­tats però som­nien acon­se­guir Five more minuts (el títol del seu disc) de glòria. Un retrat des­car­nat de les vides peti­tes que patim tots.

En els pri­mers tres mesos de tem­po­rada, la nova sala Hiros­hima (no arriba a l'any de vida) pro­grama fins a sis espec­ta­cles inter­na­ci­o­nals. La intenció dels seus res­pon­sa­bles és poten­ciar els nous llen­guat­ges escènics equi­li­brant la pre­sen­tació d'obres estre­na­des a Cata­lu­nya o fron­te­res enllà amb la pre­sen­tació d'autors als quals la casa fa con­fiança, com és el cas de la balla­rina Núria Guiu. La Hiros­hima mira de gene­rar siner­gies amb altres sales de cre­ació, com pot ser La Pode­rosa, Nunart, l'Espai Erre o el fes­ti­val Sâlmon. Hi ha des de new butoh fins a una trans­gres­sora Le petit cha­pe­ron rouge (a la foto).

La sala del Raval es carac­te­ritza, en la línia adults, pel fet d'aco­llir peces de gest. Aquest any es reprèn Hou­dini i les ses­si­ons de can­tera dels dijous Caba­ret Lecocq. Ara Carlo Mô pre­senta Intuyyo (a la foto).

L'Antic Tea­tre és un dels locals impres­cin­di­bles per a la nova escena. Perquè acu­llen i impul­sen pro­jec­tes que després tro­ben nous circuïts. Exem­ples? A.U.R.A., d'Abast Elàstic, i Most of all, you've got to hide it form the chicks, (a la foto) estre­na­des Tàrrega són copro­duc­ci­ons seves.

La Sala Àtrium vol cele­brar el seu cinquè ani­ver­sari repo­sant o revi­si­tant alguns dels mun­tat­ges de més èxit com poden ser Him­melweg o Ham­let (a la foto). També fan una nova mirada de Jordi Prat i Coll a Hui clos, de Sar­tre, amb el qual van obrir la sala. De fet, la gent d'Atrium con­fessa que el veri­ta­ble interès d'obrir una sala és poder mos­trar els seus tre­balls i gene­rar com­pli­ci­tats amb altres grups. Així, aquest any s'aborda la inter­na­ci­o­na­lit­zació i es pro­posa una versió de La nit d'Hel­ver (que, casu­al­ment, es va poder veure al Grec enguany, en una pro­ducció de Sara­jevo) i l'actriu noru­ega Eva Eklöf Morke­set signa Oda, el pri­mer mun­tatge amb sobretítols de la sala. Fer­ran Audí diri­geix.

És una sala de pro­ves de nova dra­matúrgia cata­lana (la seva pro­gra­mació va rebre el premi a la sala de la Crítica de Bar­ce­lona 2014). Ara, a més també volen posar a prova tex­tos a Més que una lec­tura. Fa pocs dies s'ha estre­nat Cai­xes de Marc Arti­gau. Ja hi ha pre­vist el Sun­day mor­ning de Carol López. Els seus mun­tat­ges bus­quen fer gira per Cata­lu­nya (enguany roden Mata el teu alumne (a la foto) i Tor­tu­gues. Aquesta, a més ja té con­fir­mada estada al Capi­tol. Pel que fa a La pols (Premi de la Cri­tica de Bar­ce­lona 2014 al text) farà versió cas­te­llana.

Xicu Masó deia en la pre­sen­tació de la tem­po­rada que el Maldà feia una pro­gra­mació interes­sant perquè s'atre­via a cre­uar gene­ra­ci­ons d'actors en la car­te­llera. El 14 d'octu­bre engega amb La mel. Però és que el Maldà és amic dels musi­cals desin­hi­bits (recu­pera The feli­uet­tes aquests dies, a la foto) i li agrada pro­var noves sono­ri­tats amb el Bal­ne­ari Maldà o a l'ope­reta còmica Oh my god Bar­ce­lona. La com­pa­nyia resi­dent, Pira­tes, pro­posa Ronda naval sota la boira, que recull una peça de Pere Cal­ders.