La de Miquel Bauçà (Felanitx, 1940 - Barcelona, 2004) és una presència latent que, de tant en tant, ens sorprèn amb reaparicions inesperades. Ja fa més de deu anys que el membre més insigne de la família de Can Meravell va morir en circumstàncies de solitud extrema, cosa que ha alimentat el maleït mite d'una figura diferencial en el nostre panorama. Tot i això, el seu treball torna a nosaltres com un albrownià cop de puny, amb violència, impacte i frenesí. No podia ser d'altra manera tractant-se d'ell.

Fa poc, Edicions 62 recuperava un dels seus textos en teoria perduts, En el feu de l'ermitatge, volum amb què Bauçà va aconseguir el premi Miquel de Palol de poesia l'any 1993. Fruit de l'atzar, es va conservar un dels manuscrits originals, que arriba per al públic amb una tel·lúrica coberta del paisà pintor Miquel Barceló i amb un magnífic epíleg d'Enric Casasses.

Miquel Bauçà va voler-se fer invisible a través d'un anonimat lacerant, allunyant-se del focus mediàtic perquè la seva obra necessitava fer-se a partir de l'exploració d'espais fronterers de llibertat i incògnit. Alguns d'aquests territoris espectaculars prenen cos amb el llibre segurament més increïble, pervers i candorós del seu autor.

Com si es tractés d'un mapa al·lucinat d'un món extraordinari, En el feu de l'ermitatge mostra un món en aparença reclòs, inèdit, viscut intensament per una veu poètica que hi arriba de ple, talment la profanació d'un misteri. Metaconeixement del món, superemancipació espiritual, macrobrutalitat extrema, personatges deliciosament maliciosos i simbòlics... Tots aquests elements es conjuren en un relat monumental d'alta envergadura, i els recursos lírics del poeta estan a la màxima potència. Cada peça, construïda amb perfectes versos heptasíl·labs, dels millors de la casa, refulgeix amb força incontinguda.

En el feu de l'ermitatge és la baula fins ara introbada que connecta el món ultralíric de Bauçà amb la complexa cosmogonia filosòfica que es basteix a partir d'El Canvi, una visió completa i rica que ajuda a desentrellar els misteris de la realitat. Poetes hermètics i ambiciosos com Pere Perelló i Nomdedéu, Miquel Perelló i Jaume Munar han sabut perfilar algunes de les millors teories sobre Miquel Bauçà en els seus assaigs, inclosos dins del magnífic Poesia és el discurs (Lleonard Muntaner, 2009), coordinat per Antoni Artigues, un dels defensors més radicals de l'obra del felanitxer.

Josep Lluch, responsable dels segells Proa i Empúries, diu que s'estan preparant diversos projectes per seguir expandint un dels seus autors estrella. Prest arribaran l'edició crítica de Carrer Marsala, un títol emblemàtic; la reedició d'El Canvi, que ja fa anys que està descatalogat; i, finalment, la futura aparició d'un petit treball que encara resta inèdit, Nihil obstat, que no va veure mai la llum perquè la censura franquista n'impedí l'aparició. Ara res, però, no podrà aturar, ni tapar, un dels autors més singulars de la literatura catalana.