novel·la
jordi llavina
Enviat de Déu (i àngel caigut)
A banda els seus títols magnes, els que l'han convertit en un clàssic de la literatura universal, Fiódor Dostoievski va escriure algunes obres menors, la importància de les quals, tot i la seva aparent modèstia, resulta indiscutible. Una d'aquestes obres és la que presento avui, Les nits blanques, subtitulada, amb tota la intenció, Novel·la sentimental (a partir dels records d'un somiador), de la qual molts lectors ben segur que deuen tenir esment per la memorable adaptació que en féu Luchino Visconti, Le notti bianche (1957), amb Marcello Mastroianni i Maria Schell. El gran actor italià, que hi interpretava el paper protagonista, brillava en una història marcada per l'amor impossible (vint anys després, el bell Marcello va tornar a fer un paper similar a Una giornate particolare, d'Ettore Scola, tot i que aquí la impossibilitat de l'amor obeïa a unes altres raons. Davant tenia la poderosa Sophia Loren).
Doncs bé, Les nits blanques crec que s'hauria de llegir després d'una altra nouvelle del mateix autor, El petit heroi: en aquesta, un jovenet de curta edat s'enamora d'una dona casada, força més gran que ell, i comença a experimentar la ingratitud de l'amor –però també tot el seu desig, tota la seva il·lusió–. El protagonista de la novel·la que comento és uns quants anys més gran que aquell jovencell (i més que ho serà quan acabem de llegir el llibre, en què sabem que han passat quinze anys d'ençà del seu amor malaurat, i ell ha esdevingut un home derrotat). Potser cap frase no resumeix tan bé el sentit de la novel·la com la que Carlota Subirós destaca en el seu lluminós epíleg: “Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d'un home?”
Un minut de benaurança és, per descomptat, una manera de dir-ho. Una nit d'estiu, el protagonista es troba, per atzar, una noia apesarada que s'aboca a la visió malenconiosa d'un canal. Som al Sant Petersburg de la primera meitat del segle XIX. Un fet fortuït permetrà al jove adreçar-se a la noia, anomenada Nàstenka, i, a partir d'aquí, viurà ell el seu minut de benaurança, que consistirà en quatre nits blanques de llargues converses i frement (i casta) companyia femenina. El noi es presenta com un somiador, i el seu acolorit relat introductori, que busca enamorar la bella passejant nocturna (o, si més no, aconseguir-ne el favor), és d'una insofrible vaguetat. El que li ofereix ella, en canvi, resulta escruixidor en la seva inexorabilitat: la noia, de disset anys, fa un any que espera l'home que estima, i no sap què fer.
Hi ha, de bell antuvi, aquest contrast entre les experiències de tots dos: semblen, l'un i l'altra, poc reconeguts per l'atenció de l'amor. Però el xicot no acaba de tocar de peus a terra, i ella, per contra, tot i la seva ànima romàntica, no deixa mai de tocar-hi.
Un Dostoievski irònic
¿Ironitzava, Dostoievski, en escriure aquesta seva novel·la sentimental? Segur que, poc o molt, sí. Endevinem el seu somriure foteta en molts passatges de condició metaliterària que critiquen una certa literatura sentimental: “Hauria deixat anar Senyoreta!, si no fos perquè sabia que aquesta exclamació s'havia pronunciat milers de vegades a totes les novel·les russes de l'alta societat” (Puixkin, al seu torn, es fotia de les novel·les franceses del seu temps.) Hi ha altres referències jocoses a la imaginació literària: “I és que resulta tan fàcil i natural crear aquest món fantàstic, aquest món de conte!” En definitiva, però, l'home enamorat es revela un somiador... I això, aquesta naturalesa quimèrica, és el que l'enfonsa, el que el farà caure en la desesperança.
El més interessant, però, resulta de la presentació d'un fet casual, un drama, que determina pregonament la vida d'un dels dos personatges: a partir d'aquí, ja no hi ha possibilitat de redempció per al noi. Perquè: ¿en què ha de consistir, el bon amor? Subirós sintetitza l'actitud d'algunes de les més conegudes criatures de ficció del rus amb el binomi febre i candor. Al protagonista de l'obra, jo n'hi aplicaria un altre: enviat de Déu (“Però si és un enviat de Déu! Què en seria, de mi, si vostè no hi fos?”, li etziba la noia, en l'esplèndida traducció de Cabal) i àngel caigut.