dissociacions
miquel de palol
Tres Buñuels per un
Moltes vegades, les etapes d'un artista tenen més a veure amb circumstàncies externes que amb mecàniques intrínseques de l'evolució de l'individu (on també hi ha circumstàncies externes, mal que siguin menys vistoses). En Luis Buñuel hi ha com a mínim tres cineastes: el primer, genuïnament surrealista, el de Le chien andalou i L'âge d'or, resultat de l'amistat i la col·laboració amb Dalí i la seva adscripció al grup, fetes a cavall entre Espanya i França per un artista afrancesat. De les dues, la primera és la sorpresa inaugural i construeix el llenguatge propi; la segona és l'obra acabada i consistent.
El segon Buñuel apareix a Mèxic, després de diverses vicissituds que ara ens durien massa lluny, producte en part de la consolidació del cineasta com a tal, de situar-se en el terreny artístic que li convé, i també de la situació política a Espanya els anys 30, de la Guerra Civil, de la postguerra i la Segona Guerra Mundial. Aquí hi ha ja algunes obres notables destinades a formar part del repertori clàssic, al capdavant Los olvidados, una peça, mal que feta a Amèrica, emblemàtica de l'Espanya negra de Goya i Solana. No resisteixo la temptació de destacar algunes peces que figuren com a menors, però la força i la ràbia del seu autor hi apareixen tan vives com a qualsevol altra (un dia divagarem sobre per què i com l'establishment intel·lectual distingia entre obres majors i menors). Penso en Él, en Abismos de pasión, sobre Wuthering heights, d'Emily Brontë; les meves preferides de l'època són Simón del desierto, que en origen duia una qualificació que ja no es porta, la de migmetratge, i potser va quedar així perquè se'ls va acabar el pressupost, però sigui com sigui és una delícia de sentit de l'humor i mala llet anticlerical, i sobretot El ángel exterminador, una obra mestra imprescindible de la qual Buñuel mateix va advertir que no era per buscar-hi interpretacions simbòliques, i que em recorda el que va dir Ferrater a propòsit d'un poema de Foix: de vegades el surrealisme agudament tractat retrata millor una realitat social que el pretès realisme militant.
Ve tot seguit l'etapa francesa, amb algun notabilíssim mestissatge amb la filiació espanyola, com ara Viridiana, una nova incursió, aquesta força més literària, en el millor sentit del mot. L'obra mestra d'aquesta etapa, i de tota l'obra del cineasta, és al meu parer, i segurament contra corrent, La voie lactée, un subtilíssim viatge per les ombres més que per les llums del cristianisme sencer, una broma carregada de material nuclear, amb la irrepetible escena terminal, mig conte de fantasmes potockià, mig Boccaccio, d'una casta conversa teologicomatrimonial.
Per què els parlo de Buñuel? També ho podria haver fet de Dreyer, de Bresson, de Jodorowsky, de Delvaux, de Kubrick. Perquè tot això es pot veure des de casa tranquil·lament en DVD i Blu-ray, tot sigui dit de passada com a blasma d'una més de les xacres dels nostres temps, la pirateria de les obres d'art, el cine i la música al capdavant, però també la literatura, la fotografia...