I només una per estimar-te

Hi ha 73 raons per deixar-ho, però tots sabem que no s'acabarà imposant el motiu del cisma definitiu i motor argumental de l'obra, sinó que prevaldrà el que la raó no entén però empeny a tornar-hi (en diem amor?). Perquè una comèdia musical que canta a la fi del conte de fades (o n'hauríem de dir conte xino?) “el final feliç” no és tant el previsible de qualsevol història de “noi coneix noia” sinó que forma part del pacte no escrit amb el públic; si no acaba bé és que no és el final, diuen en una pel·li.

Obra de Guillem Clua (text) i Jordi Cornudella (música), amb la direcció d'Elisenda Roca, 73 raons per deixar-te , estrenada dijous a Temporada Alta , ens pot semblar complaent, seguint els clixés de la comèdia romàntica, la que ens ha fet creure que sonen violins.

I sí que en sonen. Els músics Andreu Gallén (piano) i Víctor Pérez (violí), estan situats a l'escena. Estructurat en dos actes, al llarg de dues hores, el musical comença amb el trencament i la història s'explica amb mirada retrospectiva: des de l'enamorament –els dos punts de vista dialogant i fent que la sageta de Cupido sigui tan naïf com divertida– fins a l'escena de la rutina, de la convivència en parella, un altre d'aquests moments salvats per la ironia, per les picades d'ullet que permeten que el públic fàcilment s'hi identifiqui. És precisament aquest l'antídot, el que fa de bon veure les històries de desamor. Perquè 73 raons per deixar-te és un títol volgudament hiperbòlic i deixa clar el que pretén. En el segon acte es fuig de la banalitat del tòpic quan es fa reflexió amarga de la caducitat de les relacions i de si l'amor està condemnat. “No existeix l'amor feliç”, canta Mishima. Són els moments amb més càrrega emotiva, especialment els protagonitzats per Mone i Abel Folk, en els papers de consogres de la parella, Marc Pujol i Mercè Martínez. Personifiquen el valor de les segones oportunitats; donar-se la possibilitat d'estimar després d'haver-ne fugit per no sentir dolor. “Vaig jugar i vaig perdre”, canta Mone. I li tornarà a passar. “La pèrdua és la sensació humana més dolorosa”, escriu Guillem Clua, però la mort serà el punt d'inflexió necessari per deixar-se de raons.