“Els Estats Units són un dels llocs on el fonamentalisme religiós és pitjor”, va afirmar amb contundència Oliver Stone ahir a Sitges, on va ser distingit amb el Gran Premi Honorífic del festival. “Rebutjo qualsevol tipus de fonamentalisme, també el polític i l'econòmic; és una negació de tot el que hem après durant segles”, hi va afegir el director de Nascuts per matar (Natural born killers), una aportació al gènere fantàstic que ha servit d'excusa per premiar-lo a Sitges.

Oliver Stone va parlar gairebé tant de política com de cinema, les seves dues grans passions, en un col·loqui davant de centenars d'espectadors. Dues passions sintetitzades en JFK (1992), un dels seus films més coneguts. “Va tenir un èxit fenomenal, als EUA i a l'estranger; n'estic molt orgullós des del punt de vista polític, va fer que s'obrissin moltes investigacions.” “També va ajudar la gent a prendre consciència que Amèrica [els EUA] no és transparent; encara avui dia, hi ha molt de secretisme amb tot el que està relacionat amb la seguretat.”

Però també se sent molt orgullós de l'aportació que va suposar JFK per al cinema: “Va canviar la manera com el públic percebia el cinema, amb salts en el temps, diversos formats, imatges documentals... Ara es fa molt, però llavors era molt original.”

No va estalviar crítiques per a alguns dels seus blancs preferits. “Vaig mostrar una persona turmentada [en el film Nixon] per la mort de dos dels seus germans durant la infantesa; era com un home en una casa encantada, plena de fantasmes.” De Bush, es pregunta: “Com pot ser que algú que era l'ovella negra de la família arribés al Despatx Oval? Aquest és l'American way of life? És aberrant!”

Sempre crític amb la política exterior nord-americana, va parlar de la sèrie de documentals que ha dirigit, La historia no contada de los Estados Unidos (“cada capítol és una història de terror”); del documental South of the border, sobre Chaves i altres líders d'esquerres de l'Amèrica Llatina, i del film de ficció que prepara sobre Snowden (“hem hagut d'investigar sobre temes molt sensibles i això pot provocar certa ansietat”). El seu recorregut cinèfil i geogràfic naturalment va passar per Vietnam, també: “Apocalypse now i El caçador són grans pel·lícules, belles i poètiques, però no parlen de la realitat de la guerra com ho feia Platoon. Parlen de com pateix la infanteria dels EUA, però no diuen res dels 3,7 milions de vietnamites que van morir en aquella guerra.”