Aquells meravellosos anys al Village

Recentment parlava amb un arquitecte que va viure en primera persona els anys de la clandestinitat i la gestació de la Barcelona olímpica i no podia evitar pensar en com m'hauria agradat viure aquella època. Malauradament, els records de la primera adolescència que coincideixen amb el fervor olímpic, la literatura sobre la construcció de Barcelona dels anys vuitanta i la conquesta democràtica articulada entorn de l'aliança ciutadans-polítics-professionals, així com les converses amb polítics ja retirats i arquitectes que admiro, són l'únic que tinc per reviure aquells anys. De la mateixa manera que els monogràfics que la premsa dedica cada cinc anys al Maig del 68 i algunes imatges icòniques són el que ens queda per prendre consciència del que van suposar aquells dies dels seixanta en què els estudiants van prendre els carrers a París, però també a Berkeley, a Washington, a Praga...

I què me'n dieu dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial? D'aquells dies tan propers en el temps però alhora tan llunyans en què es va somiar una Europa que mai més aixecaria murs i que tindria la cohesió social com a senya d'identitat. El 1957, quan Albert Camus va rebre el premi Nobel, encara marcat per la barbàrie del nazisme, amb la guerra d'Algèria oberta, va proclamar: “Indubtablement, cada generació es creu destinada a refer el món. La meva sap, tanmateix, que no podrà fer-ho. Però la seva tasca és potser encara més gran. Consisteix a impedir que el món es desfaci.” I ho van aconseguir.

També el 1957 s'obria la porta a noves esperances amb la signatura del Tractat de Roma. Que lluny queda l'anhel d'aquella Europa...

Barcelona als 80, París al 68, Europa als 50, i després de la lectura de Cuando Kafka hacía furor, també el Nova York del 1946. Aquest llibret editat per La Uña Rota (què faríem sense les petites editorials?) és una deliciosa crònica en primera persona d'Anatole Broyard, que fou director del suplement literari de The New York Times, sobre el Greenwich Village de finals dels 40. El desvetllament sexual amb la protegida d'Anaïs Nin, les classes a la New School amb Erich Fromm i Meyer Shapiro, les escapades nocturnes amb Dylan Thomas, les sessions de psicoanàlisi a què se sotmetien els joves idealistes que volien trobar el seu lloc en un paisatge en què la passió per Kafka era tal que “la gent estava disposada a pagar pels seus llibres el que fes falta”. No només això, els llibres eren la vida. “Sé que la gent continua llegint llibres i que alguns senten per ells autèntica adoració, però al 1946, al Village, el que sentíem pels llibres era molt més que adoració. Els llibres eren el nostre clima, el nostre entorn, la nostra roba. No ens limitàvem a llegir-los: ens convertíem en ells. Els llibres van ser per a nosaltres el que les drogues per a la joventut dels anys seixanta”.

Meravellosa droga la literatura, meravellosa dosi la de Broyard.