Potser vivim en una ficció

El primer a fer servir el terme realisme màgic va ser el crític d'art alemany Franz Roh. El 1925 es va fer servir en castellà a la Revista de Occidente. El 1947 va ser Arturo Uslar que el va aplicar a determinada literatura sud-americana a l'assaig El cuento venezolano. Aquest moviment literari en què, bàsicament, es mostra el que és irreal i estrany com a quotidià i normal, va tenir el seu moment més àlgid a partir dels anys 60 i 70 gràcies a les obres d'autors com ara Borges, Carpentier, Rulfo, Neruda, el mateix Uslar i, més cap aquí, Esquivel, Estévez, Allende, Sepúlveda, entre d'altres. Un dels més populars, sense dubte, va ser Gabriel García Márquez.

Jon López de Viñastre (Bilbao, 1970), que viu a Barcelona i escriu les obres en castellà o català, segons li convé, ha estat observador internacional a Nicaragua, ha treballat a Bolívia i a viscut llargues temporades amb comunitats indígenes colombianes. Fruit d'aquestes enriquidores experiències ha escrit la novel·la El hijo de Mamá Dana, seguint clarament la tradició literària del realisme màgic sud-americà i arrossegat per la força de les moltes persones que ha conegut i que, pel que diu, ha traslladat al relat tal com són, sense afegir-los gaire res: són personatges entranyables, atractius, forts o sorprenents, tal com ho són en la vida real.

La novel·la està ambientada en una zona cafetera de Colòmbia, a Mistrató, un poblet pràcticament aïllat enmig d'una natura imponent i amb reminiscències del Macondo de Cien años de soledad, però no per imitació, perquè la localitat i els seus habitants són, d'alguna manera, els que ha conegut López de Viñaspre. És una obra pràcticament coral en què un estranger, l'holandès Hyeronimus Paling, ens fa de conductor entre els diferents personatges i ens ofereix la mirada de l'europeu, agermanada amb els locals, però moderadament distant.

La situació va a cavall entre la impunitat de l'exèrcit i les guerrilles que imposen la seva llei i a com sobreviuen els habitants, amb les seves històries amarades de la tradició indígena, és a dir, amb els peus descalços trepitjant uns carrers de terra, sense asfaltar, i alhora volant entre vegetació exuberant, sent protagonistes de llegendes amb elements fantàstics. Uns personatges pobres de diners però rics de vivències i vitalitat que, conscients que una bala o alguna altra calamitat els pot anorrear en qualsevol moment, viuen de manera intensa. En aquest sentit hi ha un fons de crítica social i política, en l'obra.

López de Viñales empra un estil ric en les descripcions, detallades sense arribar a excessives i fent ús de localismes. Atorga als personatges una capacitat discursiva voluntàriament inversemblant. Literatura d'alt nivell, realisme màgic del segle XXI escrit per un bascocatalà que aboca en aquesta obra unes vivències i, sobretot, ens presenta amb bona lletra uns personatges (un gautxo molt peculiar, sempre borratxo; una feminista que té els fills amb qui vol; un xaman divertit; militars desagradables; un poeta obsessionat a cercar el poema perfecte...) que ha conegut i que a tots ens farien dubtar si no és possible que la vida sigui una ficció. Com Matrix, però en plena selva colombiana.