cultura

el nou Bond

àngel quintana

L'espia que va sorgir del fred

Els inicis de la sèrie van estar ambientats en la guerra freda, però els darrers lliuraments mostren un Bond amb una gran riquesa psicològica

La lle­genda diu que l'antic espia de la Divisió Naval d'Intel·ligència Britànica Ian Fle­ming va voler subli­mar algu­nes experiències que havia vis­cut per tal de crear el per­so­natge de James Bond. La seva pri­mera novel·la, Casino Royale, la va escriure a la seva finca de Gol­de­neye, a Jamaica, l'any 1952. Bond era pre­sen­tat com un espia seduc­tor, capaç d'uti­lit­zar les armes més sofis­ti­ca­des i deci­dit a dur a terme la lluita con­tra el mal. La pri­mera apa­rició a la pan­ta­lla de cinema va ser a Dr. No, el 1962, i des de lla­vors ha fet 24 apa­ri­ci­ons ofi­ci­als produïdes per Eon Pro­duc­tion Films i dues d'apòcri­fes en altres com­pa­nyies.

De tots els aspec­tes que mar­quen el mite de Bond, el més curiós és la per­sistència. Bond, sota la pell de Craig, pot demos­trar que encara és capaç de ser vigent. Com ha pogut sobre­viure a les trans­for­ma­ci­ons del món?

Ian Fle­ming va crear-lo quan el món estava divi­dit en dues grans potències, els EUA i la URSS, i quan l'espi­o­natge occi­den­tal era un ins­tru­ment clau en la lluita con­tra la guerra freda. Des de Dr. No, Bond no ha parat de llui­tar con­tra enigmàtics cer­vells del mal que volien dur a terme la des­trucció mas­siva del pla­neta. Bond i el Dr. No eren fills d'aquells anys mar­cats per la tensió, l'amenaça nuclear i la por davant un ene­mic demoníac que tenia la seva màxima subli­mació en una imatge tèrbola del comu­nisme. Bond sor­gia com un espia ultra­mo­dern, amb el do de la ubiqüitat per moure's pel pla­neta per tro­bar-hi l'empremta del mal. Dar­rere les pre­mis­ses de caràcter polític que van envol­tar-lo en van sor­gir d'altres que van afer­mar-lo com a mite, tant del cinema d'acció com d'un cert ero­tisme pop.

L'any 1989, quan Timothy Dal­ton, a Licen­cia para matar, sem­blava que estava enter­rant el per­so­natge amb una pro­posta esgo­tada, va caure el Mur de Berlín. La fi de la guerra freda por­tava automàtica­ment Bond a la jubi­lació. No era només l'estratègia geo­política la que estava can­vi­ant el món, també la recon­fi­gu­ració dels block­bus­ters cap a un cinema d'atracció més potent, davant del qual la saga Bond podia resul­tar anacrònica. És cert que el mite Bond va crear alguns dels trets de cert cinema d'acció post­mo­dern, com la falta de ver­sem­blança i la idea que les esce­nes d'acció poden trans­for­mar-se en atrac­ci­ons inde­pen­dents del tei­xit nar­ra­tiu de la trama.

Altres espies glo­bals

De totes mane­res, en el nou mil·lenni van aparèixer altres espies, com Ethan Hunt, de la saga Missió impos­si­ble, i Jason Bourne, que sem­blava que recla­ma­ven la nova posició en el món glo­ba­lit­zat, lluny de la guerra freda. En el cas de Missió impos­si­ble no es trac­tava només de tenir un nou espia que des­a­fi­ava l'impos­si­ble, sinó d'haver con­trac­tat efi­ci­ents direc­tors com Brian de Palma, John Woo i J.J. Abrams per trans­for­mar-ho tot. La saga Bond, en canvi, havia estat sem­pre el refugi de direc­tors medi­o­cres que tre­ba­lla­ven amb dis­ci­plina al ser­vei de les franquícies. Per a la super­vivència de James Bond ha estat fona­men­tal el nou look que la sèrie ha asso­lit amb l'arri­bada de l'actor Daniel Craig. El nou Bond té un posat impas­si­ble, és tenebrós i s'ha trans­for­mat en un mite amb una psi­co­lo­gia com­plexa. Per una banda, Craig ha ser­vit per donar a Bond una nova dimensió que l'ha con­ver­tit en mite fona­men­tal de la nova soci­e­tat de mas­ses. Per l'altra, la seva iden­ti­tat psi­cològica l'ha con­ver­tit en alguna cosa més que un ésser d'acció dis­po­sat a sal­var sem­pre la huma­ni­tat. Ara és un ésser enigmàtic que amaga alguna cosa que el tor­tura inter­na­ment. La saga Bond s'ha con­ver­tit en auto­cons­ci­ent, con­ver­tint les pel·lícules en una reflexió sobre els seus meca­nis­mes.

El 2012, Sky­fall va sor­gir com un mira­cle que demos­trava que James Bond també va ser nen. La pel·lícula ens mos­trava Bond com un orfe a la deriva que volia saber alguna cosa sobre els seus orígens. Estava dis­po­sat a tor­nar a l'úter matern encar­nat en la mis­te­ri­osa cova ano­me­nada Sky­fall. Només des del lloc de l'ori­gen l'heroi podria asso­lir aque­lla nova dimensió que li per­me­tia per­sis­tir més enllà del temps. La gràcia de l'ope­ració per­fi­lada per Sam Men­des con­sis­tia a adme­tre que per tor­nar a néixer, pri­mer cal morir. En la pri­mera escena de la pel·lícula Bond moria i res­sus­ci­tava. En la seva nova vida es produïa una veri­ta­ble trans­for­mació. L'home es trans­for­mava en fan­tasma i el per­so­natge en mite. Bond podia tra­ves­sar túnels i espais laberíntics fins a arri­bar al lloc ori­gi­nari. Pel camí s'havia de tro­bar amb el mal, con­ver­tit en un espec­tre demoníac en forma d'ésser fra­tri­cida. Silva (Javier Bar­dem) podia ser vist com el germà per­vers de Bond. Tots dos tenien com a vin­cle comú el per­so­natge de M que actu­ava com a mot­her cre­a­dora. La lluita entre l'heroi i el tirà es trans­for­mava en la lluita entre Caín i Abel. Al final, James Bond podia sen­tir-se alleu­ge­rit amb la tran­quil·litat d'haver asso­lit defi­ni­ti­va­ment la immor­ta­li­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.