Tenebrós malson oníric sobre la soledat

Fabrice Murgia vol exposar que la soledat d'avui és més profunda que la dels nostres avis. Que en una societat hiperconnectada augmenten, incomprensiblement, les persones que es desconnecten dels altres. Que la insatisfacció és un menjar diari i que després d'un engany ensucrat de la joventut, la soledat és molt més dura, austera, i difícil de suportar. Ho fa amb una posada en escena d'un preciós barroquisme (una il·luminació que pinta l'escena i la dota de volum i amb un innecessari treball de vídeo en directe que adorna però no hi aporta gaire res, tot i que tampoc arriba a ser molest).

L'obra es munta a partir de tres escenes, que es poden entendre com tres tipus de soledats o tres capítols d'una mateixa piràmide. Serà una decisió de l'espectador que haurà de lligar els diferents quadres i decidir quin valor de realitat o de malson té cada element que s'insinua a escena. I és que, efectivament, l'home que es troba abandonat després de 22 anys de relació de parella; la jove que es pensa que només cap la felicitat en la seva vida (fins al punt de no adonar-se que es culminarà amb la Mort) i de la mare que s'autoanul·la per cuidar un fill egoista, malalt, que es nega a ventilar l'habitació i, encara menys, a sortir de les seves portes on se sent refugiat pot tenir un relat comú. Són flaixos d'un malson que la imaginació de cadascú es pot atrevir a fondre, o no. La por a la soledat obliga a plantejar-se als personatges si és prudent cremar el record dolç, o bé si l'únic camí de consol és mitificar-lo: convertir-lo en el vestit de culte que s'eleva al Cel. El treball actoral és mil·limetrat i sap transmetre, per moments, la buidor, la desesperació, l'odi o la sorpresa. Però el seu text poètic és massa present i això dificulta la identificació. Murgia tem més el cop de porta que la tomba; més la soledat que la mort.