La raó de l'accentuació

Els diccionaris de dubtes del català, i també els compendis o assajos que tenen la intenció de resoldre dubtes, solen incloure algun punt dedicat a l'accentuació: tals mots són aguts, tals són plans i tals són esdrúixols. Les llistes hi són, però els arguments escassegen. Es considera prioritària la solució davant del motiu que l'explica, si és que l'explica.

Un d'aquests motius assenyala que en català preval el respecte per l'accentuació aguda, plana o esdrúixola de la forma original. Per això hem de fer agudes les paraules elit, pivot i xassís, del francès; plana la paraula rèptil, del llatí, i planes també omòplat i monòlit, del llatí i aquest, del grec; esdrúixoles les paraules aurèola, diòptria, període... i una colla més. N'hi ha gairebé un centenar que generen dubtes, entre cultismes, tecnicismes, topònims i antropònims. L'accentuació de cada paraula s'ajusta, en principi, a l'accentuació de la llengua original o, en el cas del llatí i del grec, a la quantitat vocàlica. És ben cert que hi ha paraules admeses amb doble accent: saxofon i saxòfon, xofer i xòfer, perit i pèrit, etcètera.

Arribats aquí, la llengua estàndard es manté fidel a la normativa, però amb tres matisos. El primer és que si una paraula té doble accent, l'estàndard opta per la forma més habitual (xòfer, per exemple). El segon és que en alguns casos fa prevaler un criteri inestable, el del suposat èxit oral d'algunes paraules amb accent dislocat. Per això es defensa viking (aguda), misàntrop (plana) i sòviet (esdrúixola), però s'acata radar i tiquet (agudes), o Marràqueix (plana), potser sense motiu.

El tercer matís és el de la prevenció injustificada. Fixem-nos en el que diu el portal lingüístic de la Corporació sobre Múnic (plana). La paraula és plana en la llengua d'origen, l'alemany, i es manté plana en altres llengües. Però el llibre d'estil recomana Munic (aguda). Passa el mateix a Zúric: la raó l'avala, però es prefereix la forma aguda.