Quan pensem en la cançó francesa, imaginem un dia de pluja, aquell plugim fi que fa que el paraigua sigui imprescindible per passejar arraulits o per emfasitzar la grisor del cel i, si és el cas, de la solitud, escoltar fins a plorar Ne me quitte pas de Brel o Le parapluie de Brassens. Una postal i un cant excels a la tristesa. Però també sexy: des de Serge Gainsbourg i Jane Birkin fins a Carla Bruni, que cantava com si xiuxiuegés a l'amant a cau d'orella el que voldria fer aquella nit. El Décalage estrenat divendres al Teatre de Salt dins Temporada Alta no té res a veure amb aquests tòpics, amb melodies toves, sinó que és més proper a un espectacle de cabaret, de cafè teatre, de música i humor. La cantant Fabiola Toupin , enèrgica però sense perdre emotivitat, desperta els sentits, a imatge i semblança d'Edith Piaf, amb alguns dels temes més universals; Milord, La foule o la delicada L'hymne a l'amour, que canta amb el multiinstrumentista barceloní Alfonso de Vilallonga, que entre moltes altres coses és autor de la banda sonora de Blancaneu. Explica Vilallonga en l'espectacle, en què es reserva el paper de showman, vestit com si anés a ballar salsa al Sutton, que assajaven per Skype, cosa que provocava un retard en l'intercanvi musical. Còmic. I és el que passa a l'escenari. Una vetllada a la francesa però sense l'ànima trista: sonen l'acordió, l'ukelele i fins i tot swing. Vilallonga, tot i el número en solitari, és millor com a acompanyant de la diva; Fabiola Toupin canta com a tal, però en canvi no és gens distant ni pretensiosa; tan propera i de rialla oberta com quan el públic, en la postfunció, li demana que signi el programa de mà. I exhibició dels músics acompanyants; excel·lent el guitarra Pau Figueres , i Iannis Obiols, també en el piano. A l'inici, quan Vilallonga va presentar Fabiola Toupin com a vinguda des del Canadà, la cantant, sabent que estava a Catalunya, va reivindicar la pàtria, el Quebec, i com s'homenatja millor el país que cantant.