Un tresor del folklore botànic

Sortosament per als que estimem la terra, i també per a tots els amants de la cultura en general, Catalunya és un país ric en persones compromeses i estudiosos de tots els àmbits. Molts, però, són desconeguts per al gran públic, i és cabdal recuperar-ne les obres. Un cas paradigmàtic és el de Cel Gomis i Mestre (1841-1915), enginyer i excursionista, que va anar recollint tota mena de dades naturalistes i folklòriques per tota la geografia catalana. Amarat de l'esperit de la Renaixença i convençut que la modernitat destruiria bona part dels costums i creences de l'època, va anar recollint paraula per paraula tot allò que la gent del poble li explicava.

Sidillà acaba de recuperar una d'aquestes joies, la Botànica popular catalana, que Gomis va publicar el 1891 i de la qual va preparar una segona edició el 1909, que no es va poder editar fins al 1983. Amb il·lustracions de David Granato i un pròleg de Salvador Palomar que contextualitza l'obra en la seva època i en destaca la importància actual, aplega totes les creences, tradicions, dites, corrandes, endevinalles i costums que deien els catalans de la segona meitat del segle XIX en relació amb les plantes. L'olivera, la vinya i el blat, i els productes que n'elaborem –l'oli, el vi i el pa–, l'anomenada tríada mediterrània, acaparen bona part de les dites i les creences del nostre imaginari col·lectiu. Però la relació amb el món vegetal va molt més enllà i Gomis aplega coneixements de fins a 194 plantes. Un autèntic tresor de la nostra cultura, tant universal com qualsevol altra.