Contra la llàgrima fàcil

La imatge d'un nen mort a la platja va remoure les consciències d'Occident. Com si el Mediterrani no fos des de fa anys una descomunal tomba de milers de persones que, com el petit Aylan, fugien de la misèria i les maldats de la guerra. Què ha canviat després que els mitjans de comunicació decidissin convertir el cadàver de l'infant siri en una de les imatges icòniques de l'any? Els governs han modificat les lleis? Europa ha obert un debat sincer i honest per esfondrar els fonaments de l'estructura política, econòmica i cultural que permet aquesta mortaldat incessant? Res no ha canviat. Després de la llagrimeta fàcil que van provocar les portades dels rotatius, tot ha seguit igual: el Mediterrani segueix sent un mar de sang i a Occident la forma de vida segueix sent la mateixa.

María Ruido (Ourense, 1967) exerceix la seva posició crítica i dissident des de la pràctica de l'art, la investigació i la docència a la Universitat de Barcelona. És una artista corcó, de les que s'enfanguen en les injustícies a la recerca de la seva arrel última. Dins de l'activisme artístic, també hi ha classes i classes. El sistema de l'art, essencialment conservador, sempre tan a prop, quan no a dins mateix, del poder, amanyaga no pocs artistes etiquetats com a compromesos. Ruido acostuma a incomodar-lo més perquè es blinda davant de qualsevol intent d'edulcorament. A una artista que qualifica la intocable democràcia com un pèrfid “feixisme de baixa intensitat”, no és tan fàcil riure-li les gràcies en la inauguració oficial d'una exposició ni vendre-la com un producte en el mercat de l'art. Podríem parlar de la censura que va patir fa uns anys un projecte seu sobre la tenebrosa política de l'habitatge a Espanya i que s'havia de presentar al ja desaparegut Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona. Podríem parlar d'aquest cas que va passar força desapercebut i que no va estimular cap reacció del sector cultural, però l'espai d'aquesta columna avui el dediquem a una exposició que sí que s'ha obert i que és de visita obligada per als que entenen que la realitat no es canvia lluint a les xarxes socials un avatar del menut Aylan abatut a la sorra.

L'exposició L'oeil impératif tanca el programa Trets enmig del concert, que ha anat a cura de Cristian Añó, Cèlia del Diego i Jordi Ribas i que és, el conjunt de sis mostres, del millor que ha passat darrerament al desorientat Arts Santa Mònica. Ruido presenta dues pel·lícules, una creada expressament per a Santa Mònica i que és la que dóna nom a l'exposició; l'altra, Le rêve est fini, produïda el 2014 i que ja té recorregut. Tots dos films són, per dir-ho ras i curt, artefactes pensats per fer implosionar el pensament colonialista i postcolonialista que s'ha perpetuat, més enllà de les pseudoindependències polítiques, als antics protectorats hispanofrancesos al nord d'Àfrica.

És clar que el llenguatge visual que utilitza Ruido està molt lluny de les estratègies sentimentalistes dels mass media. La seva matèria primera no són imatges d'impacte sobtat. Ruido s'alia amb la poesia i a voltes amb la ironia de la quotidianitat per desarmar els discursos hegemònics. I més que implicar-se en les problemàtiques des d'una distància que, per curta que sigui, sempre implica una posició privilegiada, les viu en persona. A Le rêve est fini, evoca el malson que ella i la seva parella de llavors, un tunisià, van haver de passar per estar sempre sota sospita –de ser un matrimoni convingut, de desafiar la jerarquia patriarcal... A L'oeil impératif, s'apropia de les pel·lícules domèstiques d'un home de Casablanca per desvelar l'absència d'un imaginari propi fruit de l'adoctrinament cultural occidental tan persistent.

En lloc de dedicar una conversa de sobretaula aquest Nadal al drama dels desplaçaments forçats o de seguir la hipocresia de tantes tertúlies televisives, vagin a veure aquesta exposició. Tenen temps fins al 10 de gener.