La perversitat de l'aspiradora

De la catifa vola­dora a l'aspi­ra­dora per­versa i sexu­al­ment activa. Car­les San­tos és un artista irre­ve­rent en tot el que pot, començant per ell mateix. No hi ha codi que se li resis­teixi, no hi ha estruc­tura mínima que no sigui capaç d'explo­tar en mil engru­nes més. El seu llen­guatge és el sonor (com a inqüesti­o­na­ble com­po­si­tor i intèrpret) però també visual. Si l'art es deixa per­su­a­dir sovint pels refe­rents cone­guts, con­for­ta­bles, un punt naïfs (com podria ser la catifa vola­dora dels con­tes d'infants), ell els rebutja. I cons­tru­eix un tapís de saba­tes per garan­tir la inco­mo­di­tat de la balla­rina i l'aspi­ra­dora (un elec­tro­domèstic ama­gat sem­pre en els racons de les cases, des­a­graït) que es deixa bres­so­lar per la core­o­gra­fia capri­ci­osa o que crida la cosina del Zumo­sol i arre­met con­tra aque­lla per­sona que es posi al mig del seu destí: un punt ver­mell sag­nant.

San­tos ha essen­ci­a­lit­zat més que mai el seu llen­guatge acon­se­guint, des d'una escena aspra, moments artístics irre­pe­ti­bles amb sono­ri­tats pro­vo­ca­do­res i qua­dres plàstics de gran con­tundència. Si la seva música va sal­tar a la per­for­mance i al tea­tre, ara es podria dir que ha acce­dit a una mena d'ins­tal·lació amb contínues evo­ca­ci­ons a tren­car els cànons artístics (i les par­ti­tu­res, i mos­se­gar-les i com­par­tir-les com un bes peca­minós). Aque­lla obsessió fàl·lica de La meua filla sóc jo (2005) o El fer­vor de la per­se­ve­rança (2006) queda sobre­en­tesa i amb una potència molt més pro­funda i maso­quista en la ima­gi­nació de l'espec­ta­dor.

San­tos no toca el piano, amb prou fei­nes es mou a qua­tre gra­pes i fa que les com­pa­nyes essen­ci­a­lit­zin el mis­satge. El ver­mell, el negre con­trasta amb la blan­cor dels per­so­nat­ges inde­fen­sos. Ell manté
un punt esta­ble, només: l'admi­ració per la poe­sia visual de Brossa. Tot hi rega­lima. Preciós i inqui­e­tant.