Josep Casamartina. situació crítica
maria palau
“M'agrada buscar i parlar dels artistes no triomfadors”
Té sentit la crítica d'art avui?
Mentre existeixin diaris i revistes, penso que la crítica d'art té sentit. El suport digital, però, és molt més dispers i desdibuixat i el concepte de plataforma que crea opinió és tot un altre. A Internet és l'usuari qui tria i busca i acaba extraient les seves pròpies conclusions, si és que ho arriba a fer perquè el món virtual és més immediat i fugaç, molt poc textual, i es passa d'una cosa a l'altra amb una velocitat vertiginosa.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
El paper de la crítica d'art és entendre l'obra i l'artista i saber-ho transmetre al públic, i també contextualitzar i interpretar. Triar una cosa i parlar-ne és un acte creatiu, i mirar d'escriure bé, encara més, però és un acte literari i, potser, filosòfic, però pretendre fer art amb la crítica és molt pretensiós i a l'inrevés també. Això no vol dir que algú que escrigui crítica no pugui també ser artista, i que un artista no pugui exercir la crítica, però són disciplines i punts de vista molt diferents. Una cosa és crear i l'altra mirar-s'ho amb atenció.
Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?
M'agraden més els museus petits que els grans. Els meus preferits són el Gustave Moreau, de París, i el de John Soane, de Londres, i posats a triar-ne un de gran, doncs el Metropolitan de Nova York. Als que no hi entro quasi mai, o hi entro molt poc a Barcelona, són el Macba, el del Disseny, el de Cultures del Món... em semblen museus molt artificials i mancats d'ànima, fets des de dalt, amb poca connexió amb la societat.
Tàpies té successor?
Els artistes es miren els uns amb els altres i s'influencien, però ningú és hereu de ningú. Malament quan algú s'erigeix o es nomena successor d'un altre, estigui viu o mort.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Segurament, sí. És propi de la societat que quan algú destaca se l'acabi mitificant i fent-ne un signe d'identitat. Sort n'ha tingut Catalunya dels grans noms... de Gaudí, de Miró, de Dalí... bona part del país, directament o indirectament, viu del rèdit del seu llegat. L'error és només quedar-se en els grans noms i obviar la resta. La història de l'art és un teixit bastant més ampli. Gaudí sense el modernisme no hauria estat el que és.
Per quins artistes aposta?
A mi m'agrada mirar els no triomfadors, els triomfadors ja estan evidenciats i reconeguts, m'agrada buscar i parlar dels altres.
Realment li interessa l'art al públic català?
Hi ha de tot. Però potser hi ha massa poca connexió entre l'art rigorosament contemporani i el públic. Però això és per culpa de tots dos, fruit d'una posició massa elitista i, sovint, autista, i d'una altra, situada a les antípodes, que espera que tot li vingui mastegat, amb la llei del mínim esforç.
Som un poble artísticament madur?
Segurament no, tot i que no es pot generalitzar en aquesta qüestió. Pot haver-hi un punt d'endogàmia i de localisme bastant perillosos, això darrer, sobretot, a fora de Barcelona, que no deixa de ser una ciutat estat enmig de Catalunya.
Els polítics es creuen l'art català?
Creuen en l'art quan és una manifestació rendible per als seus interessos. Als polítics el que els interessa és la foto, perquè, per norma general, només inverteixen en ells mateixos per continuar al poder o aspirant a obtenir-lo.