Esquitnets

Les penques són tires amples i gruixudes que traiem d'una substància. Es poden fer penques de cansalada i de pebrot. Tenir penques o moltes penques és tenir una certa barra i quan ens trobem davant d'una persona desvergonyida que se salta una cua és probable que reaccionem dient “quines penques!” Penso en tot això a tres graus sota zero mentre sento algunes expressions alpenques a la Baixa Cerdanya. A Alp descobreixo que les cases que tenen golfes diuen que tenen falsa. En d'altres indrets he sentit a parlar del perxe (al Priorat) o del dalt més alt (a Osona), però aquí parlen de la falsa per reducció de la “falsa cambra”. També em sorprenen amb un verb extraordinari: esquitnar. Demano els més menuts si saben què vol dir i es posen a xisclar, no pas d'espant, sinó per demostrar-me que sí, que esquitnen com les fans de qualsevol estrella del rock, perquè un esquitnet és un xiscle estrident i l'expressió és ben viva encara avui. D'entre les expressions que ja no són tan reconegudes pels alpencs joves, n'hi ha dues de singulars: les marmanyeres i els tartallotges. Un tartallotja és algú que xerra pels descosits sobre coses sense solta ni volta. Una persona marmanyera també xerra molt, però és més amant de les xafarderies. La marmanya és la verdura que porten els pagesos de fora per vendre a les viles, de manera que una marmanyera és una verdulaire o verdulera. La relació amb les tafaneries no costa gaire de veure. És l'escenari de transmissió d'informacions el que acaba donant nom a l'acció que s'hi duu a terme, en una operació verbal molt similar a la de “fer safareig”.