La variació dialectal és molt evident en alguns àmbits verbals d'ús quotidià. Els noms dels aliments bàsics, per exemple. La pastanaga, que pot ser carrota, carlota, safranòria o estefanòria; la patata, que esdevé trumfa, pataca o creïlla; l'univers de la mongeta, seca o tendra, fesol o bajoca; el bacallà i l'abadejo; l'oscil·lació entre botifarra i llangonissa… En tots aquests casos el parlant acostuma a prendre consciència de la seva peculiaritat lèxica per oposició a d'altres parlants que fan anar una opció diferent.

Però les peculiaritats fonètiques són una mica més difícils de detectar. Un gironí tanca la o de flor sense gaire consciència de variació, per entendre'ns. És el que succeeix entre els agramuntins amb el número 9. El pronuncien nau, com una nau extraterrestre, però si vols constatar-ho has de preparar alguna estratègia per no induir-los a tornar a la pronúncia estàndard. Recordo haver llegit un article del poeta (i apotecari) agramuntí Guillem Viladot que explicava un episodi hilarant sobre la pronúncia del 9 a Agramunt.

Viladot feia d'amfitrió d'un grup de forasters lletraferits. Entre altres peculiaritats locals, el poeta els va dir que el nom del producte gastronòmic més típic de la vila, els torrons, rep una pronúncia diferenciada: tarrons. Després els parlà de los Reixos, que és la denominació que reben els Reis d'Orient a tot Ponent, i finalment els convidà a comprovar com pronuncien el número 9. Va cridar un conegut i se les va enginyar perquè el pagès no notés que era una prova lingüística. “A quina hora sopes?” “A les vuit”, va respondre.