Notícies del país del vent

Escriure un lli­bre sobre la tra­mun­tana com­porta uns quants perills que tom­ba­rien d'esquena més d'un cro­nista inex­pert. Un d'ells és la temp­tació del loca­lisme, l'afany de cir­cums­criure aquest vent a un àmbit geogràfic tan esco­llit que l'acabés con­ver­tint en una mena d'idi­o­lecte atmosfèric. Un altre risc no pas menor seria l'abús del subrat­llat, del recurs al super­la­tiu per inten­tar trans­por­tar lite­ral­ment la seva mag­ni­ficència hura­ca­nada a l'estil. Un de fatal, en fi, seria a sobre avor­rir el lec­tor amb l'adopció d'un punt de vista de cap d'estació mete­o­rològica. Xavier Febrés (Bar­ce­lona, 1949), que no és cap prin­ci­pi­ant, no cau en l'error, i el seu Elogi i refu­tació de la tra­mun­tana, publi­cat dins la col·lecció Josep Pla de la Dipu­tació de Girona, s'ha de con­si­de­rar a par­tir d'ara com el lli­bre més ben com­post, amè i enra­o­nat sobre el tema, la guia Mic­he­lin del nos­tre vent més indòmit i con­tro­ver­tit.

No és la pri­mera vegada que Xavier Febrés es ren­deix als efec­tes d'aquest vent que, com molt bé diu, té la vir­tut de fer-se visi­ble i del qual es declara ferm par­ti­dari enfront dels que apre­cien els cels lla­gri­mo­sos i plum­bis. L'any 1995 ja va publi­car, amb el biòleg Josep M. Dacosta –que ara signa les foto­gra­fies–, un lli­bret igual­ment atípic, La tra­mun­tana, dins els Qua­derns de la Revista de Girona que edita també la Dipu­tació, però en aque­lles pàgines no va exhau­rir tot el que tenia per dir sobre aquest “luxe biològic” ruti­lant i fas­ci­na­dor, i durant anys no ha dei­xat de rumiar-hi men­tre pere­gri­nava cap als parat­ges més expo­sats als seus efec­tes, des del coll del Frare, a Port­bou, el cim on els anemòmetres es tor­nen sal­vat­ges, fins al cap de Biarra, a Port­ven­dres, o els penya-segats de Menorca. És a dir, des de l'Empordà –només fal­ta­ria– fins al Ros­selló i les Illes, les regi­ons on històrica­ment té més pres­tigi, amb incur­si­ons pun­tu­als al cas­tell d'If, les Mun­ta­nyes Roco­ses, el desert d'Algèria o els Alps suïssos. De tanta vari­e­tat en podria haver sor­tit una obreta flonja i fluc­tu­ant, molt poc digna de la vigo­ria d'aquest vent, i en lloc d'això Febrés aborda el tema no només amb una alta clare­dat i pre­cisió, sinó amb un mesu­rat alè líric que aco­lo­reix el pai­satge sense emba­far-lo.

Per acon­se­guir-ho se ser­veix de tres fonts bàsiques: la lite­ra­tura, la ciència i l'auto­bi­o­gra­fia. De totes tres, la més rica és la ter­cera, la que pro­pi­cia l'adjec­ti­vació rodona (“ampul·losa”, “sobre­ac­tu­ada”, amb una “llu­mi­no­si­tat bar­roca”) i la imatge bri­llant, equi­pa­rant-la amb un “dan­disme atmosfèric”, un “luxe biològic, pneu­mofílic i vital”, un “movi­ment de la matèria car­re­gat d'habi­li­tat expres­siva”, un vent en fi que “des­pu­lla de metàfores les silu­e­tes del pai­satge”, per més que els seus detrac­tors li atri­bu­ei­xin una “dra­matúrgia de mau­so­leu” i con­tinuïn veient-la com “un vent de novel·la poli­cial”. La segona part del lli­bre, “La tra­mun­tana dels altres”, en canvi, adopta un to més periodístic, de com­pendi dels tex­tos lite­ra­ris i mèdics que han ins­pi­rat els cops furi­ents, des de Josep Pla i Fages de Cli­ment als menys pre­vi­si­bles Vla­di­mir Nabokov, que va haver d'aban­do­nar el bal­ne­ari del Voló on s'hos­tat­java el 1929 perquè no la podia sofrir, o Bohu­mil Hra­bal, esca­gar­ri­nat per una ven­tada a Cadaqués el 1993.