Tot ha anat molt de pressa d'ençà que, el febrer vinent farà quatre anys, Joan Dausà va debutar amb Jo mai mai. L'empatia amb els seus seguidors, un segon disc –On seràs demà?– tan ben rebut com el primer i, sobretot, la composició de la banda sonora dels films Barcelona, nit d'estiu (Premi Gaudí a la millor música original) i Barcelona, nit d'hivern, en les quals també participa com a actor, han situat el músic de Sant Feliu de Llobregat entre els noms més populars del pop català d'autor. Joan Dausà retorna al Palau de la Música els dies 27 i 28 de desembre, en el marc del Festival del Mil·lenni.
Li ha agafat el gust, al Palau...
Sí, és tornar a casa. Fa dos anys hi vam ser molt feliços i, ara, quan pensàvem on tancar aquesta etapa, vèiem que el Palau era el lloc ideal.
Tanquen una etapa, diu?
Sí, al Palau s'acabarà una etapa de quatre o cinc anys, en la qual hem fet dos discos i dues bandes sonores. Sento profundament que necessito aturar-me, descansar. I, tot i que no sé quina etapa vindrà a continuació, hi ha una cosa dins meu que m'adverteix que alguna cosa canviarà. No m'aturo per fer cançons per a un pròxim disc, sinó per descansar i decidir per què i per a qui canto.
S'ha vist superat, amb tot el que li ha passat en aquests últims anys?
Cansat, més que superat. No he tingut mai la sensació que se m'escapés res de les mans ni han passat coses que no volia que passessin. Sóc feliç amb tot el que hem viscut. Però, de la mateixa manera que fa cinc anys vaig tenir la forta sensació que necessitava fer un disc, ara en tinc una que em diu que m'he d'aturar. Continuo estant ple d'energia, però necessito pensar una mica com em relaciono amb el món de la música a partir d'ara.
Què té ganes de fer?
Ja ho veurem. Tinc la impressió, en qualsevol cas, que he cantat molt sobre nosaltres. El tu, el jo, les relacions humanes. I molt poc, en canvi, sobre el que està passant al món. No sé si ho faré ara o d'aquí a deu anys, però fa cinc anys que parlo de l'individu i crec que toca adoptar un llenguatge més social. Trobo a faltar en les meves cançons l'èpica d'un Lluís Llach, per exemple. M'emocionen molt Cançó sense nom, Respon-me... Són cançons de col·lectiu, que jo encara no he treballat i, sens dubte, m'interessen. Més, fins i tot, que la força de l'individu. Però, vaja, hi ha moltes coses que m'encanten i que voldria fer. Havaneres, per exemple.
Havaneres, diu?
Sí, sé que algun dia cantaré havaneres. M'encanta la cançó de mar..., però rejovenida, eh? Podria fer-ne un disc ara mateix. I, és clar, no cal que digui com m'agradaria cantar-les bevent rom cremat i havent-nos menjat un bon arròs durant les proves de so... Al capdavall, el lloc on fas un concert és essencial. Per això, en aquesta gira n'hem fet algun al cim del Puigmal i d'altres enmig
de la neu, amb postes de sol precioses.
Parla sovint en plural, però ja
fa un temps que no són Joan Dausà i els Tipus d'Interès, sinó Joan Dausà a seques...
Hi continuen sent, hi han estat sempre, però tots plegats vèiem que era una marca que despistava una miqueta. Semblava una broma. Al principi em sentia una mica sol si no els afegia, però ells sempre em van insistir que no ho fes. Que era un projecte més aviat d'autor.
Sorprèn, de les seves cançons, el to amb què parla de la mort, per exemple. Reflecteix com és vostè?
Si canto així sobre la mort és perquè l'entenc així. Relativitzo molt les coses i em puc permetre pensar en la tristesa sense caure en un pou. Les meves cançons procuren assumir que la vida és plena de moments tristos, però que, si en parles,
si els naturalitzes, tot plegat és més senzill. Crec que no tenir por de parlar de la tristesa m'ha reconnectat amb mi mateix i amb la gent que pensa així.
Significa un gran pas endavant, per a un artista, quan és capaç de trobar aquest to?
Si estàs tranquil amb la vida i amb tu mateix, et pots centrar a buscar altres coses. I jo –tot i qüestionar-me sovint quina és la clau de la felicitat o obligar-me a viure el present més del que ho faig– estic tranquil amb la vida. Que puguis parlar amb tranquil·litat de la tristesa significa, potser, que alguna cosa ja és a lloc.
Quines portes li ha obert ‘Barcelona, nit d'estiu' i ‘Barcelona, nit d'hivern', les dues pel·lícules de Dani de la Orden?
Les pel·lícules i jo ens hem retroalimentat. Hem demostrat, crec, que 1 més 1 poden ser 3. Hi ha hagut una simbiosi extraordinària amb en Dani. El cinema és l'art més potent i té el poder d'enriquir cançons, ja que els dóna profunditat d'imatge, color, fotografia... El cinema m'ha fet redescobrir la manera de fer música.
Com treballen amb Dani de la Orden la música que li cal per als seus films?
Ell té molt clar quin tipus de música s'imagina per a les seves pel·lícules i en quin moment. Quan ens passa la pel·lícula, ho fa amb una proposta de cançons que ja existeixen perquè puguem imaginar el to que vol. I, a partir d'aquí, es pot dir que li fem vestits a mida.
Música, actor, discos, bandes sonores... Com sap què ha de ser prioritari?
He entès que la comunicació artística pot ser molt rica i variada. No m'espanta deixar enrere un camí i agafar-ne un altre. Aquesta mentalitat m'ha permès, per exemple, fer un espectacle de música i màgia amb el Mago Pop o, com dèiem, bandes sonores per al cinema, la qual cosa ni tan sols em plantejava. Al final tot es resumeix en un mateix fet: m'agrada, i necessito, comunicar.
Quan sap que és bona una cançó?
L'emoció és clau. Una cançó només és bona si emociona.