“Els cineastes sovint som massa intervencionistes”

A vegades sóc més un caçador, i en altres m'identifico més amb un pescador, en el sentit que fas una sèrie d'eleccions: l'hora del dia, el lloc, la situació... i has d'esperar. El caçador té molt de depredador i el pescador té una actitud moral més d'espera. Hi ha dies que tornes a casa sense pesca. I quan pesques alguna cosa és conseqüència d'aquests dies d'espera, de confiar en els teus personatges, el material... I si no captures res, no passa res, els cineastes sovint som massa intervencionistes, i violentem les coses.

Sobretot descobrir quina és la pel·lícula que estic fent. És una paradoxa una mica estranya, però cada vegada sento més el violent desig de fer una pel·lícula per descobrir quina pel·lícula hi ha allà latent. En aquest cas no volia deixar un testimoni ni imposar cap discurs, sinó descobrir-lo. El guió no passava de ser una nota orientativa a priori, i vull que la pel·lícula el transcendeixi. Si està tancada en un guió, és que ja ho conec, i entenc el cinema com un procediment de revelació, he de trobar el discurs de la pel·lícula, a partir de l'imprevist. Potser té a veure amb una jam session,és la complicitat amb els músics que genera la improvisació de l'instant, el descobriment.

Coneixia el professor Raffaele Pinto a través dels seus treballs literaris, una edició de La vida nueva de Dante va inspirar molt directament la meva pel·lícula En la ciudad de Sylvia. Una de les muses de la pel·lícula ens va presentar. Vam passar algunes vetllades molt plaents, al voltant de llibres i alguna ampolla de vi, i ell sentia el desig del cinema. Raffaele, com tots els napolitans, té una vocació d'actor innata, i em va convidar a experimentar cinematogràficament a les aules. Hi vaig anar sense cap idea precisa de fer una pel·lícula, a experimentar amb la paraula, el naixement de personatges... I gairebé involuntàriament es van anar gestant una sèrie d'escenes que em van portar a descobrir una autèntica pel·lícula.

Hi ha molt de creació seva i també alguna cosa meva. És molt difícil determinar la responsabilitat de cadascú, perquè tot sorgeix d'una interacció molt profunda. La presència de la càmera, lluny de reproduir la realitat, en crea una de nova.

Exacte, això és molt el tema de la pel·lícula: la paraula viscuda i la paraula com a objecte de creació, les fronteres difuses entre la creació i la vida, i segurament això es troba en la mateixa pel·lícula. Tot i que per mi aquesta frontera és clara, jo defenso molt la naturalesa de ficció d'aquesta pel·lícula, cosa que m'ha portat a rebutjar portar la pel·lícula a festivals de pel·lícules de no ficció molt rellevants, per no crear ambigüitats. Percebre aquesta pel·lícula com un documental em semblaria abjecte. Tot i que hi ha una certa hibridació, amb tècniques de documental en les ficcions, per mi és important delimitar en quin camp estem, documental o ficció, perquè permeten coses diferents. La relació amb els personatges és molt distinta.

Pot ser-ho, però a vegades la funció és fer-se llum a un mateix, a vegades hi ha pel·lícules que fan més ombres que llum... A mi em sembla molt legítim entretenir l'espectador. El cinema és un alfabet, una escriptura, i amb una escriptura pots fer moltíssimes coses: pots il·luminar en un sentit profund, pots fer agitació política, pots crear un divertiment... És important diferenciar el discurs del professor del meu, la lògica del personatge de la lògica del cineasta.

Així ho crec jo. El cinema espanyol ha estat bastant aïllat per culpa de la cultura del doblatge, i ha propiciat una llengua sovint descarnada, sense accents, una mena d'academicisme que no existeix en la vida, és només la llengua del cinema. En aquesta pel·lícula, que és una celebració de la paraula, he volgut facilitar que cadascú s'expressi en la llengua amb la qual transmet amb més poder. A més no tenim subvencions de cap tipus, ni cap televisió, i la gestió de la paraula ha obeït a la llibertat absoluta, sense cap pressió.

No vull exercir de cineasta ploraner, tot i que les pel·lícules van precedides per una sèrie de logos, i en aquesta no n'hi ha cap, ni institucions, ni ministeri, ni televisions. Aquesta pel·lícula mai l'hagués pogut fer sense absoluta independència. Va començar com una experiència, no com una pel·lícula. Amb les institucions això és impossible, exigeixen un guió, un compromís, una durada, una data... Jo rodava pensant que potser en sortia una peça de videoart,o curtmetratges... Això és el més meravellós que ens ha donat la cultura digital: tenir les eines de treball a casa teva, i poder fer com un escriptor, que comença a escriure un full, l'abandona, el recupera més endavant... I si no surt res, és igual. Aquest marge de llibertat possibilita narratives com la de La academia de las musas, que seria impossible si es fes amb més mitjans. M'agrada molt igualment fer pel·lícules amb mitjans més convencionals, m'agrada el treball amb els tècnics, amb actors, la llum, la bellesa de les formes... Però aquesta pel·lícula només era possible així, amb càmeres petites que et permeten captar la intimitat inaccessible amb focus, tècnics...

Volia afavorir la situació dels actors, que no són professionals i així no envaïa el seu espai. També era per buscar el trànsit entre les classes, que són un espai públic on cal una lògica observacional, i el privat, les converses en un cotxe. Un cop decidit això, em va semblar molt interessant el treball dels reflexos: com feien incorporis els personatges, com estilitzaven els rostres... I vaig decidir donar tota la informació de l'espai on estaven a través dels reflexos al vidre del cotxe. És molt sintètic, no he fet plans de situació. I la noció d'espai sorgeix a partir de reflexos, l'espectador l'imagina, més que el veu. I finalment, hi ha l'emoció que em produeix la confrontació entre el moviment violent de l'exterior i la paraula íntima. El reflex m'atrau molt, té a veure amb la imatge virtual, que per mi sobretot té a veure amb ombres i reflexos, més que en trucs, és com un miratge del mateix cinema. M'obsessiona, està present en totes les meves pel·lícules.

Jo no tinc muses, conèixer una noia, una dona, una imatge, un paisatge, un home... que et pugui inspirar. En tot cas, m'agrada com funciona aquí com a metàfora del desig. Quan Raffaele me'n parlava em semblava un disbarat, m'agradava quan en parlava a les classes, em sentia a gust amb el tema de la poesia, trobadors... Però em semblava ciència-ficció que es pogués plantejar una acadèmia de les muses. En canvi, com a cineasta em va semblar molt excitant com una idea tan eixelebrada podia genera una sèrie de situacions tan autèntiques, tan reals, tan vives. L'acadèmia de les muses existeix, són elles. És com un miracle cinematogràfic, fer creïble l'increïble.