Dolça remor de l'aigua en el record

Tinc un record molt viu del dia que vaig descobrir la poesia de Gerard Vergés, tot i que, com qui no vol la cosa, ja s'han escolat trenta anys o més. Era una tarda d'estiu, probablement del 1984 o el 1985. Jo era a Tarragona. Hi havia acompanyat la meva cosina Pilar, que havia de fer no sé què a no sé on de la ciutat. Per entretenir l'espera, vaig entrar en una biblioteca que era propietat d'allò que, anys enrere, se n'havia dit La Caixa; una biblioteca –em fa l'efecte que ja no existeix– que hi havia, si la memòria no em traeix, a la Rambla Nova, en la confluència d'aquesta amb el carrer de Ramón y Cajal. Vaig fullejar uns quants llibres que vaig extreure de les lleixes reservades a la Poesia catalana, i n'hi va haver un que em va fascinar, no es pot dir altrament, perquè era un llarg poema únic, seguit d'un intel·ligentíssim –i, a la vegada, irònic– aparat de notes. Representava que l'autor del poema era Ròmul (i el de les notes, son germà Rem –Remus), que es considera que va ser, finalment, el fundador de la ciutat de Roma. Aquest poema d'autor presumptament romà –un romà tot british, que travessava el temps i que, diacrònicament, es beneficiava dels segles que havien passat d'ençà de la fundació de la ciutat eterna: un romà que, pel que ens feia saber, s'assemblava molt al poeta Gerard Vergés, que ens va donar, amb aquesta opera prima d'aparició tan tardana, el seu autoretrat més complet–, aquest bellíssim poema que jo vaig llegir en poc menys d'una hora a la segona ciutat de l'imperi un dia d'estiu de l'any 1984 (o potser era el 1985) es titulava L'ombra rogenca de la lloba, i havia guanyat el premi Carles Riba de l'any 1982.

D. Sam Abrams, indefallent reivindicador d'alguns dels nostres grans poetes oblidats (entre altres: Fiol, uns quants anys enrere; Teixidor, en fa dos; Vergés, ara mateix), ha fet una feinada digna d'encomi en la preparació del text –es tracta d'una edició curosament anotada, que dóna compte, per exemple, de les raons intertextuals en la poesia del tortosí–, i també ha escrit una introducció de trenta pàgines que, a partir d'aquests dies, ja hem de considerar de referència obligada, per tal com hi revela coses essencials de l'obra de l'autor. Entre d'altres, aquesta que segueix: “La poesia de Vergés permanentment tendeix cap als dos pols contraris, expandiment i essencialització, diàstole i sístole del seu sistema circulatori”.

Vergés, com he suggerit, va arribar tard a la poesia catalana, però ho va fer amb un pas ferm i irrevocable, i guanyant, de passada, el premi més prestigiós del panorama patri amb el llibre que deia suara –que, a parer meu, continua sent un dels seus cims creatius, juntament amb Long play per a una ànima trista (1986), de punta a punta, i amb alguns dels magnífics sonets, no pas tots, de Lliri entre cards (1988)–. Va, doncs, crear la seva obra lírica, com explica Abrams, “entre els 50 i els 83 anys”: tot comptat i debatut, només cinc llibres. A banda els consignats, La insostenible lleugeresa del vers (2002) i El Jardí de les Delícies (2014), que no estan a l'altura privilegiada dels anteriors.