Un adéu a la joventut
Dues pel·lícules italianes arriben a les sales: ‘La juventud', guanyadora dels Premis del Cinema Europeu i nominada a l'Oscar, i ‘Mia madre', de Nanni Moretti
La Mostra de Cinema Italià de Barcelona posava en evidència, fa un mes i mig, la revifalla que viu aquesta cinematografia després d'una llarga crisi. Daniela Aronica, responsable de la mostra, comentava en aquestes pàgines: “Els darrers deu anys hi ha hagut un recanvi generacional i es presta més atenció al cinema italià, que ha rebut premis internacionals com ara l'Oscar a La gran belleza, l'Ós d'Or als germans Taviani...”
La coincidència de l'estrena a casa nostra de dues importants produccions italianes, La juventud i Mia madre, visibilitza aquest bon moment, més justificat encara perquè la primera, dirigida per Paolo Sorrentino, va ser la gran triomfadora dels Premis del Cinema Europeu del 2015: es va endur els guardons a millor pel·lícula, director i actor, per a Michael Caine. La juventud també fa evident la paradoxa d'un cinema europeu atrapat entre la disjuntiva de defensar la riquesa lingüística i cultural del vell continent, i la necessitat de fer productes per als grans mercats, en anglès i amb estrelles internacionals (aquí hi surten Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Jane Fonda...).
Sorrentino, fellinià
La juventud està protagonitzada per dos vells amics, un compositor i director d'orquestra retirat (Michael Caine) i un director de cinema obsessionat a tirar endavant una pel·lícula (Harvey Keitel). Tots dos reposen en un balneari suís durant l'estiu i, entre massatges, infusions i passejades pel bosc, comenten amb ironia la fauna que els envolta, admiren la bellesa de la joventut i miren amb diferents actituds el passat i el futur. El pas del temps ocupa un lloc central en aquesta història. “El temps és l'únic tema possible, tot gira entorn del temps”, declarava Paolo Sorrentino abans de l'estrena.
La pel·lícula “es va concebre per a Michael Caine”, segons Sorrentino. “No l'hauria fet sense ell; té carisma, classe i una elegància que poques vegades es troba en actors d'una certa edat.” Federico Fellini torna a ser un referent per al director. Però si La gran belleza bevia del Fellini més histriònic, La juventud recorda Vuit i mig i altres creacions més reposades i reflexives.
Quietud i obsessió
Segons el director, el personatge de Caine “guarda una amable distància de les coses, que no garanteix la felicitat, sinó una certa quietud”, mentre que el de Keitel està obsessionat a tirar endavant un film. “Jo tendeixo a ser com Keitel, però estic treballant per acostar-me a Caine”, confessa el director.
La música té un paper important en aquesta pel·lícula. David Lang ha compost la banda sonora, amb un tema, Simple song #3, que ha valgut a la pel·lícula l'única nominació a l'Oscar. Els cantants Mark Kozelek i Paloma Faith hi fan petits papers, interpretant-se a ells mateixos. També són clients del balneari Miss Univers i Maradona, en aquest cas interpretat per un actor que s'hi assembla.
Moretti, de perdre el fill a perdre la mare
Paolo Sorrentino (1970) és el nom més conegut del nou cinema italià. Nanni Moretti, en canvi, és del 1953, i va ser durant anys un dels pocs italians presents als grans festivals, i amb L'habitació del fill (2001) va guanyar la Palma d'Or de Canes. Avui torna als cinemes catalans amb Mia madre, protagonitzada per Margherita Buy, John Turturro i ell mateix. “Si a L'habitació del fill vaig exorcitzar la por –comenta en una entrevista promocional–, aquí parlo d'una experiència que ha compartit molta gent, la mort de la mare. És una etapa important en la vida i he volgut explicar-la sense gens de sadisme als espectadors.” “Qualsevol història és autobiogràfica”, hi afegeix. De fet, la seva mare va morir mentre muntava Habemus Papam, Aquí té un àlter ego femení: Margherita Buy és una cineasta que roda una pel·lícula amb un actor italoamericà (John Turturro) mentre la seva mare està agonitzant.
